Marathon de Paris

El passat dia 5 d’Abril vaig poder córrer la Marathon de Paris. Després de la de Barcelona al 2008, quan vaig acabar fet pols, vaig decidir de no fer mai més cap marató, però això del córrer deu tenir un punt adictiu i insensat, i quan va sortir l’oportunitat d’obtenir un dels preuats dorsals per Paris, finalment em vaig convèncer del “i per què no?”. Així que sense una preparació especifica ni adequada, diumenge dia 5 era a la sortida dels Camps Elisis a les 8:45.

Va ser una sortida molt emotiva, intensament emotiva. Córrer enmig de tanta gent pels Champs Elisées, la Concorde, la Rue Rivoli, llocs tan emblemàtics per mi, feia posar la pell de gallina. Al quilòmetre 10 em vaig trobar amb l’Annii l’Anna, amb qui em retrobaria un altre cop als 21 km., just passada la mitja marató, i van ser uns moments de forta càrrega anímica, el millor dopatge possible.

Quedava el més dur, però poc a poc anaven caient els quilometres resseguint el passeig al costat del Sena, passant per la Bastilla, Nôtre-Dame i la Tour Eiffel. Els darrers quilometres van ser durs, quasi agònics, les cames ja no eren cames, però la ment i la voluntat podien molt més que el cos. Al km.40, encara dins de l’interminable Bois de Boulogne, em vaig aturar. Només dos minuts, per escurar les mínimes forces que em quedaven i poder gaudir de l’arribada. I així, amb l’Arc de Triomf al final de l’Avenue Foch, vaig poder acabar la meva segona Marató, desprès de 4 hores i 6 minuts. Objectiu acomplert: acabar la marató content, amb ganes de repetir.

Una persona de l’organització em va lliurar la medalla, la meravellosa medalla. En aquell moment va veure la foto del David al meu pit, va entendre, va fer una exclamació de tristesa, i mentre em donava el condol amb la mirada em va dir “Felicitations par votre courage”. Llàgrimes de tristesa. Llàgrimes de satisfacció, també.

Minuts després em vaig retrobar amb l’Anna, l’Anni, la Rosa, el Joan (que havia acabat la marató en uns espectaculars 2h 47’) i la seva família. Després del gran esforç, una agradable sensació de felicitat.

Amb ells, vam compartir després un parell de dies d’agradable turisme a París. Confesso que tenia molta temença a tornar a Paris, però vam poder viure uns dies intensos en bona companyia i sobretot, en pau. Hem recuperat molts llocs que pensava perduts per sempre. En alguns d’ells, podia recordar perfectament al David, la seva cara, la seva veu, el que deia, els seu riure, com rondinava, com anava vestit. Però al mateix temps, el vaig sentir més present que mai. Crec que per fi vaig entendre el que tant m’han repetit, que arriba un dia en què sents que forma part de tu, que l’has incorporat de tal manera que el dolor es transforma en una altra cosa, en aquesta presència interior molt difícil de transmetre.

Va haver-hi un moment molt màgic. Quan vam arribar a les escales que donen al Sacre Coeur, vaig voler, com un ritual, tornar al lloc exacte on recordava al David. Vaig arribar allà amb l’Anni i l’Anneta i en aquell just instant, un cantant ambulant va començar a interpretar ‘Tears in Heaven’, la cançó que Eric Clapton va dedicar al seu fill mort. Va ser increïble, un regal directe del David, que ens recordava que encara és present i que m’autoritzava a gaudir de la tarda al dolç Montmartre, a aquell lloc on havíem sigut tan feliços amb ell. El meu ‘petit prince’.

Fer Marca

El passat diumenge, per fi, vaig fer una Mitja Marató per sota de 1 hora i 40 minuts, sub1h40’, com es diu en l’argot. El temps oficial exacte va ser de 1h38’57”.

He pensat i debatut força darrerament sobre aquest tema de la importància de batre marques. Fins a quin punt és una motivació o és una obsessió? Quin pot ser el preu que estàs disposat a pagar per fer-ho? I quina satisfacció pot comportar? I quin és el límit?

Objectivament parlant, fer 1h38’ en una Mitja Marató NO és una marca brillant. En absolut. A Gavà em va servir per assolir la posició 868 de 1800 arribats. O sigui que tampoc és la gran proesa, per ser francs. Però en aquest mundillo, tots sabem que fer Millor Marca Personal SEMPRE és una GRAN marca. Significa que has anat una mica més enllà, que has millorat gràcies al teu esforç, que t’has marcat un objectiu i l’has assolit a base de constància, treball, coratge.

Ara bé, diumenge vaig patir de valent, I no és la primera vegada, perquè abans hi ha hagut molts intents fracassats. Fins a quin punt estic disposat a patir, a canvi d’una recompensa que aparentment només es tradueix en uns segons guanyats a un crono?

Diumenge vaig trobar diverses respostes, crec que totes elles compatibles. D’una banda va ser especialment emotiu l’alegria sincera dels amics (com queda il.lustrat amb les fotos), la claca final amb els darrers quilòmetres envoltat de companys que m’animaven i que van celebrar la meva MMP com si fos seva. Encara millor va ser l’ambient de companyerisme i ajuda desinteressada que vaig rebre. En Jordi Curat va decidir, sense jo demanar-li, fer-me de llebre durant tota la cursa, regulant els ritmes, protegint-me del vent, atenent al meu estat físic i psicològic de cada moment, animant-me constantment i buscant el punt just de motivació. La mateixa dedicació i paciència que en altres curses em van oferir altres amics-llebres, com el Joan3 o en Miquel, tot i que no jo no vaig poder llavors aconseguir fer marca en aquelles ocasions. Ostres, trobo fantàstica aquesta generositat, tot i que en alguns moments de la cursa els engegaries a pastar fang, quan estàs tan fet pols. Però la col·laboració va ser impagable, i m’envaeixen tot de sentiments de gratitud cap aquests companys. És molt entranyable, tot plegat.

I en definitiva, el millor de tot, és poder practicar aquesta afició , que m’està permetent fer salut, viure diumenges carregats d’amistat tot coneixent bona part de pobles de Catalunya, i sobretot, sobretot, conèixer gent d’una qualitat humana formidable. Crec que ha estat una teràpia extraordinària mentre aprenc a conviure amb el dolor.

Segueixo corrent...

Amb l'excusa de les curses, estic coneixent Catalunya, i fent molts amics. Des del passat 15 de juny, he fet quatre curses més:

La Cursa del Templers 10 Km, a Lleida, on vaig anar amb el Joan, que és un fenomen com atleta i encara més com a persona. A Lleida vaig fer 44'56", tot i la tremenda pujada final al Castell dels Templers.

Posteriorment, la Cursa de la Campana, a Vacarisses. La meva primera i darrera (crec) cursa de Muntanya. Aquella cursa la vaig acabar a l'Hospital, amb una fractura oberta al dit, per una caiguda absurda quan faltava menys d'un quilòmetre. Vull donar les gràcies a les assistències sanitàries i de protecció civil, i sobretot al Xavi, per l'ajuda emocional. Més que el fet de les ferides en sí, l'experiència de l'accident, el soroll, l'ambulància, les urgències, l'hospital... buff... van ser emocions molt colpidores, tot pensant en el David. Però crec que vaig sortir molt reforçat.

Ja recuperat, una nova cursa de 10 Km., aquesta vegada l'anomenat Campionat de Mig fons d'Andorra. Una cursa dura i anàrquica (46'50"), però molt xula. Vaig pujar dissabte amb el Xavi i vam dedicar quasi tot el cap de setmana al running i a compartir amistat.

I finalment ahir, la Cursa de l'Espluga de Francolí, de 15 Km., sota una calor bestial. Vaig tornar a fer viatge amb el Joan, tot quedant a Rajadell, prop de Manresa, i desprès parant a sopar a Tàrrega, apa! la Volta a Catalunya!. Una cursa extraordinària, força dura, que passa per dins del Monestir de Poblet, i enmig d'un paisatge ben bonic.
En totes les curses, he coincidit amb molts amics correcats, i l'ambient de camaraderia és tope gratificant i de vegades, emotiu. Estic molt orgullós de pertànyer a aquest club i de tot el que m'està permetent viure. A vegades penso que la meva afició per córrer m'ha ajudat a sobreviure...

Per cert, ja porto 1.011 kms. acumulats des de que va començar aquest any 2008... semblo el Forrest Gump...

10 Km. de Pineda

El passat dia 1 vaig anar córrer a Pineda de Mar, una de les curses de més prestigi entre els corredors. Va ser una passada, mai havia corregut amb tanta pluja. Al principi tots intentàvem ingenuament mirar d'evitar els bassals, per no mullar massa els mitjons. Però la pretensió era ridícula. De seguida vam haver de travessar bassals immensos, tolls i rieres, amb l'aigua de vegades arribant a mitja cama. M'ho vaig passar molt i molt bé, i al final ja buscava directament on hi havia més aigua per xapotejar. Molt divertit.

A més, vaig fer de llebre per primera vegada. Vaig acompanyar al meu estimat amic Josep Antoni, per mirar de marcar-li un ritme adient per baixar la seva marca i anar-lo animant. Al final, tot un èxit per ell, perquè va aconseguir baixar la seva millor marca en més de 4 minuts. Molt bé J.A.! I també va debutar el Tiet Jordi com a CoRReCaT, millorant també llargament la seva millor marca. Felicitats, Maguila!! Tot i la pluja, Pineda continua sent la millor cursa per millorar registres...

L'any passat, Pineda va ser la primera cursa sense el David, i allà li van dedicar un minut de silenci. Aquest any ha estat molt diferent, una cursa amb efectes cicatritzants. Gràcies, David, per tanta aigua, va ser molt divertit. Va ser molt diferent...

La Marató de Barcelona

Doncs el passat dissabte dia 2, per fi vaig córrer una marató. I la vaig acabar. Després de molts mesos de preparació, vaig sortir tranquil i ingènuament confiat. Fins al km. 30 les sensacions van ser molt bones. Anava corrent amb el Xavi i altres amics que anàvem trobant. L’Anni , que ens anava seguint en metro, anava apareixent cada 5 kms. Era la referència per “trossejar” mentalment la cursa i esperar amb delit el següent punt de trobada. Però al km.33 van entrar els dubtes i aquí el factor psicològic em va jugar una mala passada. Passat el km.39, em vaig aturar. Però només quedaven 3 kms, i tot eren crits d’amics corredors que em deien que no m’aturés, alguns s’oferien a fer-me de llebre. Al final vaig tornar a posar-me a córrer però van ser tres kms. molt durs, el carrer Sepúlveda es va fer interminable, una tortura.

Al final, però, vaig tenir un bonic premi. L’speaker, que és un company de Corredors, em va reconèixer i va dedicar per megafonia la meva arribada al David . I l’Anni era allà per sentir-ho. Va ser un moment molt emotiu i especial.

Just al arribar, em va emocionar veure que m’estaven esperant el Miquel i el Xavi . Estava tan destrossat físicament que vaig dir que mai més correria una Marató. Ara ja no estic tan segur, i passat els dies, ja començo a valorar una mica més el que significa acabar una marató. Per cert, el temps final va ser de 3:58:14, just per sota de l’objectiu previ que era acabar en menys de 4 hores.

La Marató de Barcelona és una cursa imponent, pràcticament plana, discorre pels llocs més emblemàtics de Barcelona, que aquell diumenge em va semblar una ciutat especialment bonica. A mi em va agradar sobretot el moment en què la cursa arriba al mar. Enguany es van apuntar 9000 corredors dels quals més de la meitat eren estrangers.

Per cert, el dorsal que em va tocar, el 4134, conté una succesió de números molt emblamàtic per nosaltres. Algú veu el mateix que nosaltres? gràcies, David...

Marató de Barcelona: Rien ne va plus....

Bé, si no passa res que m'ho impedeixi, diumenge que ve intentaré acabar la meva primera marató. Ara representa que ja tota la feina està feta, i aquesta setmana toca entrenar molt suau i cuidar molt l'alimentació i el descans. L'any passat no la vaig poder córrer perquè em vaig fracturar la clavícula just a un mes de la prova. Llavors em va semblar una mala jugada del destí. Ha passat un ja any, un any en el que la vida m'ha donat el cop més dur i de pas, s'ha encarregat d'ensenyar-me el que realment importa.
Ara tinc molts dubtes sobre si seré capaç d'aguantar els 42,192 Kms. Diuen que aquests dubtes són normals i que no tindré cap problema per acabar en menys de quatre hores. El que tinc clar és qui m'acompanyarà tot el recorregut, en el meu cor, i si acabo, Ell serà en qui primer pensaré...


Actualitzo:
Són les 19 hores del 1 de Març, demà ja és el dia. Estava una mica trist aquesta tarda, però he rebut aquest poema d'una bona amiga que ja fet diverses maratons, i m'ha fet tornar la il·lusió per demà, ha sigut una sensació molt càlida (gràcies a tots pels vostres comentaris d'ànims!!!):




Costa imaginar-se què se sent
quan falten menys de dos dies
per fer la marató
tot és com una incògnita:
què passarà?, com em trobaré?
Pots fer-te la pel•lícula
com amb moltes altres coses a la vida
però després, segur que tot és ben diferent
(sempre és diferent i sempre és millor, com és això?)
perquè de l’angoixa i d’una certa inseguretat
segur que s’esdevé una gran satisfacció,
la realització d’un somni de fa molt de temps.
Quan vaig fer la marató
recordo que vaig pensar
amb el dia a dia d’entrenaments
quan feia fred i era molt d’hora pel matí
i que al córrer al passar el carrer
quan el semàfor anava a canviar,
em feien mal les cames...
Recordo que va ser un dels millors dies
de la meva vida,
aquell catorze de març, a Montjuic.
A la tarda encara hi vaig tornar
a recollir romaní florit
i cap a casa amb aquell tresor immens
que vaig compartir sobretot, amb mi mateixa.

I segur que tot és ben diferent de com t’imagines

segur que serà diferent, segur que serà molt millor!

Xènia

29 de febrer de 2008

Dues Mitjes Maratons, dues sensacions diferents

El passat dia 20 de gener vaig còrrer la mitja marató de Terrassa. Va ser un matí extraordinari. Ple d'amistat i de mostres d'afecte. Un matí per compartir amb amics correcats i que vaig viure relaxat i molt content. Vaig conèixer en Pluvinet i en Marc01 i juntament amb el Xavi, vam far quasi tota la cursa plegats, fent relleus i amb bon ritme. Al final, em va sortir una marca impensable fins fa pocs dies, tot baixant quasi 6 minuts la meva anterior marca personal. En acabar vaig coincidir amb en Granadero, que és qui va guanyar la Cursa memorial del David i qui ens va regalar la copa. En resum, vaig tornar a casa satisfet i amb molta pau.

Quinze dies desprès, tot va ser molt diferent. Vaig anar a Granollers a còrrer la seva prestigiosa mitja. L'any passat havia anat amb l'Anni, l'Anna i el David. Ahir, només arribar a Granollers vaig començar a sentir una forta enyorança del David. Tot em recordava a ell, cada instant d'aquell matí, cada racó, com ho va viure, la seva actitud, la seva imatge. Ahir vaig sentir una gran desolació, i em vaig mostrar apàtic i insociable. Desprès a la cursa tampoc vaig tenir bones sensacions i vaig patir força. Tot i així vaig tornar a fer marca personal, però ahir m'era exactament igual. Vaig tornar a casa trist sense poder aportar gaire energia.

Malgrat tot, em quedo amb la xerrada amb el Miquel, que és un amic correcat que m'ha donat molt suport aquests mesos i a qui vaig retrobar a Granollers. I, per suposat, amb la gran cursa del Xavi, que està en un estat de forma extraordinari i va fer un "carrerón" i una gran marca.

Més Kilómetres acumulats

Tres curses més aquest mes de novembre. El dia 4, el cross de Sants, que de cross només té el record del seu origen, perquè és un 10.000 sobre asfalt pel barri de Sants. 45'23" de marca, estic molt satisfet per aquestes alçades de la temporada.

El diumenge 18, la Mitja Marató de Ripoll. 21 Kms. per uns paratges extraordinaris, de Ripoll a Sant Joan i tornada. 1h48'27" de marca i sobretot, bona companyia d'amics Correcats durant tota la cursa. Algun problemes físics em van fer pensar en abandonar, però estic molt content d'haver aguantat i haver acabat. Quan vam arribar a Ripoll a les 8:30 estàvem a -8º sota zero. Anava amb pantalons d'esquí i no estava gaire convençut de treure-me'ls per córrer...

I avui, una clàssica, la multitudinària Jean Bouin per la Gan Via, Pg.Sant Joan, Colom i Paral.lel. Potser he estat massa conservador tota la cursa tement la pujada del final pel paral.lel i sobretot el carrer Lleida. Al final 46'06". En qualsevol cas, he millorat la marca de l'any passat en més de 2 minuts.

Segueixo acumulant kilòmetres, és una activitat que em permet evadir-me una mica, i compartir moltes estones amb bons amics. Al David no li agradava gens aquesta afició, i crec que pensava (pensa) que jo estava (estic) una mica pirat matinant i dedicant tantes hores a córrer. Potser per això, quan corro no tinc aquella trista sensació de 'tot el que ens hem perdut', i això em dóna molta serenitat.

Manresa: Corre contra la leucèmia

El passat diumenge em vaig acostar a Manresa a fer una cursa un xic especial. Es tractava d'una cursa de 10 kms., una distància habitual, però enguany el lema de la cursa era "corre contra la leucèmia", amb el suport de la fundació Josep Carreras. Tenia un interès especial a anar-hi per fer costat a un bon amic, el Lluís Vila, que va perdre al seu estimat germà David víctima d'aquesta cruel malaltia. El Lluís també és correcat i de seguida que va saber de la nostra tristesa, es va posar en contacte amb mi, em va donar molt suport i va ser el primer que em van parlar de l'Elisabeth Kubler-Ross. Des de llavors, sembla que m'uneixi a ell un d'aquells fils invisibles. Ell i el seu propi germà tenen molt a veure en aquesta inicitiva tan emotiva. A més, en Lluís és un artista magnífic, lo millor que he vist en molts anys. Us convido a veure el seu blog perquè paga la pena: http://www.vilatrenca.blogspot.com/

Quant a la cursa, va ser especialment maca, amb un recorregut molt suau enmig dels carrers de Manresa. El Xavi i jo ens la vam prendre un altre cop amb molt de seny i vam fer 48 minuts a un ritme molt còmode. Fins la propera, el dia 4, els 10 Kms. de Sants.

MITJA MARATÓ DE PUIGCERDÀ

Avui he fet per primera vegada la Mitja Marató de Puigcerdà. Crec que és la cursa més maca que he fet mai, almenys pel que fa al paisatge. La cursa ha transcorregut per carreteres veïnals i per trams de pista, enmig d’una vegetació tenyida de colors de tardor, a estones trepitjant fullaraca, a estones sota fulles seques que anaven caient, corrent al costat de petits rierols, sota túnels naturals de salzes o al costat de pollancrades daurades, o per urbanitzacions de luxe, amb heures granates i aurons vermells. Tot un espectacle pels sentits. Per mi lo millor ha estat que m’he retrobat amb la Cerdanya, passant per nombrosos llocs on ja havia estat amb el David, amb bonics i enyorats records. I això m’ha fet sentir-lo mol a prop. L’Anna i l’Anneta, han vingut a veure’m caminant des de Alp fins a Puigcerdà. M’han esperat a Talltorta, i després les han acostat en cotxe fins a Ventajolà. Des d’allà han seguit a peu fins al Llac de Puigcerdà i després fins a l’arribada al Polisportiu.
Per a l’organització, un 10, tant al lliurament de pitralls i xips, pel recorregut escollit, pel perfecte control d’accessos i cruïlles i sobretot pel bufet del final, abundant i variat, molt d’agrair. I tot per un preu molt raonable per una mitja, 10 € pels federats.
He trobat pocs correctas, només al Markitus, i després he conegut al VictorC i a l’Oriol. Encantat de conèixer-vos.
Quant a la vessant esportiva, objectiu aconseguit, que era baixar de 1h50’. Al final 1:49:03. El perfil era duríssim, amb pujada constant des del Km.10 fins el 17 i un tram brutal del 16 al 17, però he anat amb seny, de menys a més, com ho demostra que durant tota la prova he anat avançant corredors poc a poc i no m’ha avançat ningú. Estic molt content i amb molta pau.
Una cursa molt recomanable i per repetir.

Cursa de la Mercè 2007

El passat diumenge vaig anar a córrer la Cursa de la Mercè 2007. Va ser un dia important pels CoRReCaTS, ja que vam estrenar la nova equipació, com es pot veure a la foto. El que passa és que, un cop més, la samarreta que va regalar l'organització també era taronja (com a la Sant Silvestre, a Bombers, a La Llagosta, a Granollers) i llavors vam quedar "camuflats" enmig de la marea taronja. Per cert, aquest acte ja surt a la premsa especialitzada, en aquest enllaç:
http://www.runners.es/Noticias/corredors.cat-correcat-merc%C3%A8-catalu%C3%B1a-internet-kw-noticia.jsp%3Fid%3D2510

Tot i que amb el Xavi ens vam plantejar la carrera com un entrenament de ritme alt, encara estic curt de forma i vaig acabar molt cansat i amb les pulsacions molt altes. El temps, 48:56, interessant si tenint en compte els objectius marcats. Per cert, a la lliga d'Internet, el nostre equip va primer.
http://www.championchip.cat/lliga2007/resultats.php?resultat=clasis/RepClubsxMTots.htm

Cursa de Ripollet

Diumenge vaig fer el primer 10.000 de la temporada. Va ser a la festa major de Ripollet. Baix de forma, circuit dur i molta calor, és a dir, temps molt dolent (52') i males sensacions durant tota la cursa. Al Km.5 ja anava a 180 pulsacions, pel que vaig haver de baixar el ritme i tot i així, vaig acabar molt cansat. Felicitats al Juan (Debutante) i l'Alèxia perquè l'organització em va semblar perfecta. I encantat de saludar molts correcats, en especial el Zenon (a la foto), la Maite, el Pucurull i el XaviPapell.

MITJA MARATÓ DE LA GARROTXA

El passat diumenge dia 6 vaig fer la meva primera Mitja Marató. El perfil de la prova no era gaire pla, amb un circuit amb sortida i arribada al C.N.Olot i que va transcórrer per Ridaura i La Pinya, enmig d'un paisatge sensacional.

Els companys de Corredors.cat em van aconsellar anar a un ritme molt còmode fins el Km.14 i apretar a fons a partir del 18. Això em va fer arribar amb un temps discret, 1:47:45 però amb molt bones sensacions i crec que amb molt marge de millora.

Com a premi final, un pernil i la satisfacció d'haver acabat una mitja sense majors problemes. Agraïment especial al Dani, Debutante, Chute, JaumeQNE, Aléxia, Jauteras, Gàltix i BcnRosie

MILLA URBANA DE RIPOLLET

El dissabte 5, primera milla que faig. La marca, força bona, 6:02, sobretot tenint en compte la nul.la experiencia sobre aquesta distància i la pluja. Les sensacions, més aviat horribles. És una distància duríssima. Em vaig apuntar a la cursa de Federats enlloc de la de Populars, i de seguida em vaig quedar molt enrera. Per una qüestió d'amor propi, vaig tira més del que devia i vaig acabar amb un bon temps.. però destrossat físicament.

Lo millor l'ambient, amb molts correcats, tots animant-me a la cursa de federats. Felicitas al Debutante per l'organització i l'entusiasme.