Marathon de Paris

El passat dia 5 d’Abril vaig poder córrer la Marathon de Paris. Després de la de Barcelona al 2008, quan vaig acabar fet pols, vaig decidir de no fer mai més cap marató, però això del córrer deu tenir un punt adictiu i insensat, i quan va sortir l’oportunitat d’obtenir un dels preuats dorsals per Paris, finalment em vaig convèncer del “i per què no?”. Així que sense una preparació especifica ni adequada, diumenge dia 5 era a la sortida dels Camps Elisis a les 8:45.

Va ser una sortida molt emotiva, intensament emotiva. Córrer enmig de tanta gent pels Champs Elisées, la Concorde, la Rue Rivoli, llocs tan emblemàtics per mi, feia posar la pell de gallina. Al quilòmetre 10 em vaig trobar amb l’Annii l’Anna, amb qui em retrobaria un altre cop als 21 km., just passada la mitja marató, i van ser uns moments de forta càrrega anímica, el millor dopatge possible.

Quedava el més dur, però poc a poc anaven caient els quilometres resseguint el passeig al costat del Sena, passant per la Bastilla, Nôtre-Dame i la Tour Eiffel. Els darrers quilometres van ser durs, quasi agònics, les cames ja no eren cames, però la ment i la voluntat podien molt més que el cos. Al km.40, encara dins de l’interminable Bois de Boulogne, em vaig aturar. Només dos minuts, per escurar les mínimes forces que em quedaven i poder gaudir de l’arribada. I així, amb l’Arc de Triomf al final de l’Avenue Foch, vaig poder acabar la meva segona Marató, desprès de 4 hores i 6 minuts. Objectiu acomplert: acabar la marató content, amb ganes de repetir.

Una persona de l’organització em va lliurar la medalla, la meravellosa medalla. En aquell moment va veure la foto del David al meu pit, va entendre, va fer una exclamació de tristesa, i mentre em donava el condol amb la mirada em va dir “Felicitations par votre courage”. Llàgrimes de tristesa. Llàgrimes de satisfacció, també.

Minuts després em vaig retrobar amb l’Anna, l’Anni, la Rosa, el Joan (que havia acabat la marató en uns espectaculars 2h 47’) i la seva família. Després del gran esforç, una agradable sensació de felicitat.

Amb ells, vam compartir després un parell de dies d’agradable turisme a París. Confesso que tenia molta temença a tornar a Paris, però vam poder viure uns dies intensos en bona companyia i sobretot, en pau. Hem recuperat molts llocs que pensava perduts per sempre. En alguns d’ells, podia recordar perfectament al David, la seva cara, la seva veu, el que deia, els seu riure, com rondinava, com anava vestit. Però al mateix temps, el vaig sentir més present que mai. Crec que per fi vaig entendre el que tant m’han repetit, que arriba un dia en què sents que forma part de tu, que l’has incorporat de tal manera que el dolor es transforma en una altra cosa, en aquesta presència interior molt difícil de transmetre.

Va haver-hi un moment molt màgic. Quan vam arribar a les escales que donen al Sacre Coeur, vaig voler, com un ritual, tornar al lloc exacte on recordava al David. Vaig arribar allà amb l’Anni i l’Anneta i en aquell just instant, un cantant ambulant va començar a interpretar ‘Tears in Heaven’, la cançó que Eric Clapton va dedicar al seu fill mort. Va ser increïble, un regal directe del David, que ens recordava que encara és present i que m’autoritzava a gaudir de la tarda al dolç Montmartre, a aquell lloc on havíem sigut tan feliços amb ell. El meu ‘petit prince’.

Es Grau: aprenent un altre cop a fer Vacances

Es Grau, on hem après a estimar a l'Eva, per haver-nos dut al seu entorn més íntim. On hem gaudit plenament de l'estimació, de l'amistat, de la companyia, de la natura. On hem començat a aprendre a estar amb el David d'una manera diferent. On hem començat, tímidament, a aprendre de nou a gaudir de les vacances. On hem trobat una mica de pau.

"Es Grau no és el mateix. Ahir va canviar.
Se sent la vostra petjada.
Manca la vostra presència.
Al vespre a la terrassa, a en Roger
li va semblar sentir la veu d'en Natxo.
Els gats volten i volten...
on és aquella nena?
Ens queda el perfum d'una espelma,
i la seva llum...
El gran tresor de s'Illa"

J N J R
10-ago-2008

3 dies a Londres

Aquests dies de Setmana Santa va decidir fer una escapada a Londres amb la Imma, tot aprofitant que una amiga nostra de la Farmàcia, la Sabina, s'ha anat a viure-hi. Ho vam fer sobretot per l'Anna, però crec que també per nosaltres. Són d’aquelles coses que no tens cap ganes de fer, per les què és difícil il.lusionar-se i que a mida que s’acosten van provocant un cert temor per haver de sortir dels límits coneguts on hem après a conviure amb la marxa del David. Però també som conscients que l’Anna necessita seguir mantenint l’alegria per viure. I nosaltres també, perquè si el David s’ha anat, segur que no és per que visquem amb amargura. Aixa doncs, per ell, volem donar gràcies cada dia de que estem aquí i que tenim molt per aprendre i donar.

A Londres vam passar una dies molt tranquils. Només arribar a l’hotel, igual que ens va passar a Suïssa, ens va succeir una cosa sorprenent, molt sorprenent, i que per nosaltres era un missatge directe del David per convidar-nos a gaudir del viatge i per dir-nos que segueix amb nosaltres.

Crec que Londres és una ciutat molt còmoda per visitar, amb un transport públic excel·lent, i una escenografia molt peculiar i identificable, que et permet, crec, tenir la sensació de que estàs una mica al centre del món, llocs molt coneguts encara que no hi hagis estat mai. Va fer un fred imponent, de fet ens va nevar força, però vam anar passejant sense presses pels llocs més emblemàtics. Fins i tot vam tenir l’oportunitat d’anar a veure un dels nombrosos musicals que es fan a Londres, un que es deia “Wicked”, amb uns efectes visuals increïbles. L’Anna petita va ser molt feliç, i nosaltres, en general, vam estar molt serens, gaudint de l’Anna i de la companyia, sempre tenint molt present al David als nostres pensaments.

Viatge a Suïssa

Aquest estiu hem anat a Suïssa, quasi per casualitat, on el destí ens ha portat. És un país fantàstic, molt especial. I el viatge també ha estat especial. El primer sense el David. Ell sempre era molt feliç viatjant i els nostres viatges estaven molt dedicats a fer activitats on els nens poguessin sentir-se bé, en plenitud, gaudint. I hem procurat que aquest també ho fos, tot i les dificultats del nostre estat d'ànim. Però entre l'Anna petita, la bona companyia d'amics molt estimats, i sobretot, els continus senyals que ens va anar enviant el David, hem trobat moments de molta pau i quasi diria que de felicitat. Especialment intensa va ser l'ascensió a la Jungfrau, a 3500 ms d'alçada, un dia radiant de sol, després d'una intensa nevada. Crec que va ser un gran regal, un regal del David que ens va permetre sentir-lo de molt a prop, allà dalt, per sobre dels núvols.

També va ser un regal la visita a la Vall de Lauterbrunnen amb les seves cascades naturals a l'aire lliure i les internes de Trumelbach, imponents dins la roca, que et deixaven sense alè. Plovia a bots i barrals i ens va permetre de veure i sentir la natura en estat salvatge, completament desbocada.
Un altre punt interessant i intens va ser la pujada al llac d'Emosson, davant el Mont Blanc. Primer un llarg funicular amb desnivell del 87%. Posteriorment un trenet de joguina, descobert, seguint la carena, vora de l'abisme. I per acabar un ascensor, de nom Mini-Funic, que continuava l'ascensió, ben amunt. Espectacular i amb sensacions profundes.
Una altra ascensió, al Mont Pilatus, immensa mole a sobre de Luzerna, en uns trens de cremallera de llarg recorregut i empinades rampes. La boira només ens va donar una petita treva i així permetre veure el paisatge sobre el llac dels quatre cantons. Especialment entranyable el personal i la magnífica obra d'enginyeria.
I per acabar un passeig tranquil i romàntic, pel riu Doubs, d'una bellesa encissadora. El petit vaixell ens va deixar al començament d'una petita excursió per frondosos boscos fins al Saut du Doubs,una cascada fantàstica que salta esbojarrada entre Suïssa i França.
I com no, no van faltar les activitats divertides, com la visita a l'extraordinari parc Legoland (on vam estar fa 3 anys amb el David i era el seu parc favorit) o la fantàstica baixada en trineus d'estiu, prop de Neuchatel. En aquestes activitats, el David ens va enviar senyals ben potents, i ens feia saber que ell també era allà, i que també s'ho estava passant molt bé.