El passat diumenge em vaig acostar a Manresa a fer una cursa un xic especial. Es tractava d'una cursa de 10 kms., una distància habitual, però enguany el lema de la cursa era "corre contra la leucèmia", amb el suport de la fundació Josep Carreras. Tenia un interès especial a anar-hi per fer costat a un bon amic, el Lluís Vila, que va perdre al seu estimat germà David víctima d'aquesta cruel malaltia. El Lluís també és correcat i de seguida que va saber de la nostra tristesa, es va posar en contacte amb mi, em va donar molt suport i va ser el primer que em van parlar de l'Elisabeth Kubler-Ross. Des de llavors, sembla que m'uneixi a ell un d'aquells fils invisibles. Ell i el seu propi germà tenen molt a veure en aquesta inicitiva tan emotiva. A més, en Lluís és un artista magnífic, lo millor que he vist en molts anys. Us convido a veure el seu blog perquè paga la pena: http://www.vilatrenca.blogspot.com/Quant a la cursa, va ser especialment maca, amb un recorregut molt suau enmig dels carrers de Manresa. El Xavi i jo ens la vam prendre un altre cop amb molt de seny i vam fer 48 minuts a un ritme molt còmode. Fins la propera, el dia 4, els 10 Kms. de Sants.
2 comentaris:
Hola Natxo!!
Vàrem estar molt contents de que vinguessiu a Manresa.
es cert que per la meva familia i per mi,era un dia molt especial,plé d'emocions.
Et vull agrair l'esforç que vas fer amb en Brisby per venir aqui a córrer.
El proxim any,serà el tercer de la cursa contra la leucémia i segur que el meu estimat germà ens recolçarà.
Una abraçada amic
Cordialment.
Lluis
estimat natxo:
torno a ser jo.
quan ens van dir que l'Abel tenia leucèmia, suposso que vaig reaccionar com qualsevol altre persona: no m'ho podia creure; pensava: "segur que totes les analítiques estan malament,no pot ser que un noi tan sa, que fa ioga, que mai ha sortit de nit, que no fuma que mai ha begut alcohol, que és bó, tendre, noble, sincer, leial, amorós, antent, i moltes virtuts més tingui aquesta malaïta malaltía.
Peró no m'estava adonant que era un aprenentatge per tots dos; obviament més per a ell que per a mí.
vem lliutar, vem ser valents, vem riure tot lo que podíem, vem abraçar-nos sempre que podíem, vem discutir sobre temes que no estavem d'acord, vem plorar; fins que, suposso l'aprenentatge de l'Abel havia arrivat al final del recorregut.
Ara em queda tot lo que em va estimar, em queda el seu somriure, em queda la seva veu, em queda el seu record que és per a tota la meva vida.
A partir de la seva malaltia sóc donant d'organs, vull que quan el meu cos ja no tingui vida, doni (no sé si esta escrit correctament)vida a d'altres persones.
convidem a tots els que puguin a fer-se donants perquè aixì l'humanitat de mica en mica aprendrà a no ser tan egoísta i mirar pel seu voltant.
un petó
Publica un comentari a l'entrada