dissabte, 18 d’abril de 2009

14

Marathon de Paris


El passat dia 5 d’Abril vaig poder córrer la Marathon de Paris. Després de la de Barcelona al 2008, quan vaig acabar fet pols, vaig decidir de no fer mai més cap marató, però això del córrer deu tenir un punt adictiu i insensat, i quan va sortir l’oportunitat d’obtenir un dels preuats dorsals per Paris, finalment em vaig convèncer del “i per què no?. Així que sense una preparació especifica ni adequada, diumenge dia 5 era a la sortida dels Camps Elisis a les 8:45.

Va ser una sortida molt emotiva, intensament emotiva. Córrer enmig de tanta gent pels Champs Elisées, la Concorde, la Rue Rivoli, llocs tan emblemàtics per mi, feia posar la pell de gallina. Al quilòmetre 10 em vaig trobar amb l’Annii l’Anna, amb qui em retrobaria un altre cop als 21 km., just passada la mitja marató, i van ser uns moments de forta càrrega anímica, el millor dopatge possible.

Quedava el més dur, però poc a poc anaven caient els quilometres resseguint el passeig al costat del Sena, passant per la Bastilla, Nôtre-Dame i la Tour Eiffel. Els darrers quilometres van ser durs, quasi agònics, les cames ja no eren cames, però la ment i la voluntat podien molt més que el cos. Al km.40, encara dins de l’interminable Bois de Boulogne, em vaig aturar. Només dos minuts, per escurar les mínimes forces que em quedaven i poder gaudir de l’arribada. I així, amb l’Arc de Triomf al final de l’Avenue Foch, vaig poder acabar la meva segona Marató, desprès de 4 hores i 6 minuts. Objectiu acomplert: acabar la marató content, amb ganes de repetir.

Una persona de l’organització em va lliurar la medalla, la meravellosa medalla. En aquell moment va veure la foto del David al meu pit, va entendre, va fer una exclamació de tristesa, i mentre em donava el condol amb la mirada em va dir “Felicitations par votre courage”. Llàgrimes de tristesa. Llàgrimes de satisfacció, també.

Minuts després em vaig retrobar amb l’Anna, l’Anni, la Rosa, el Joan (que havia acabat la marató en uns espectaculars 2h 47’) i la seva família. Després del gran esforç, una agradable sensació de felicitat.

Amb ells, vam compartir després un parell de dies d’agradable turisme a París. Confesso que tenia molta temença a tornar a Paris, però vam poder viure uns dies intensos en bona companyia i sobretot, en pau. Hem recuperat molts llocs que pensava perduts per sempre. En alguns d’ells, podia recordar perfectament al David, la seva cara, la seva veu, el que deia, els seu riure, com rondinava, com anava vestit. Però al mateix temps, el vaig sentir més present que mai. Crec que per fi vaig entendre el que tant m’han repetit, que arriba un dia en què sents que forma part de tu, que l’has incorporat de tal manera que el dolor es transforma en una altra cosa, en aquesta presència interior molt difícil de transmetre.

Va haver-hi un moment molt màgic. Quan vam arribar a les escales que donen al Sacre Coeur, vaig voler, com un ritual, tornar al lloc exacte on recordava al David. Vaig arribar allà amb l’Anni i l’Anneta i en aquell just instant, un cantant ambulant va començar a interpretar ‘Tears in Heaven’, la cançó que Eric Clapton va dedicar al seu fill mort. Va ser increïble, un regal directe del David, que ens recordava que encara és present i que m’autoritzava a gaudir de la tarda al dolç Montmartre, a aquell lloc on havíem sigut tan feliços amb ell. El meu ‘petit prince’.

14 comentaris:

kalidoscopi ha dit...

Natxo,
Me n'alegro tant que hagis gaudit de la marató i que t'hagin quedat ganes de repetir.
Una volta per Paris amb l'Anni, l'Anneta i bons amics, Tears in Heaven, i el David present en tots els racons de la ciutat, són moments dolços per assaborir amb tota la seva intensitat.
Un petó.

Ferran ha dit...

Em fascina llegir, sovint, en un o altre blog, tots els senyals que us envia el David; és impactant... i preciós alhora!


PS: Jo no podria córrer ni la meitat d'un terç d'un quart d'una marató ni que m'entrenés durant un any, em sembla :)

Que tingueu una bona setmana, i una abraçada!

txell ha dit...

Doncs jo, com aquell organitzador, també et felicito per el teu coratge..i m'en alegro de que amb l'Anni i l'Anna hagueu passat uns dies bonics a Paris, sempre amb en David al vostre cor..
Enhorabona per la Marató, deu haver sigut preciós correr per aquells carrers!
Txell

Rat ha dit...

Jo també vull felicitar-te pel teu gran coratge!! Ets molt valent i molt fort a la vegada Natxo. Per altres corredors vàren ser 40km, però per tú vàren ser 40.000 pases lluitant contra la desesperació i la pena, 40.000 pases lluitant per la vida. Això sí, vas tenir la companyia permanent del David i de les teves Annes. El David et va donar la força per poder fer cada una d'aquestes pases.

Estic molt contenta per tots 4!!

Un petó ben gran!!

Montse

Joan ha dit...

Va ser impagable acompanyar-vos a un dels paradisos que compartiu amb el vostre petit príncep. I és genial com ho has sintetitzat en aquest vídeo preciós. Mai no deixes de sorprendre'm. GRÀCIES per ser així.

Petons,

Joan(sub)3

kweilan ha dit...

Una vegada vaig tenir oportunitat de parlar amb uns coneguts que havien fet el marató de Nova York i sempre he pensat que eren dignes d'admiració. Gràcies per fer-nos arribar les sensacions que vau tenir en aquest viatge a París. Un vídeo fantàstic ple d'emocions i de sentiments. Em sembla fantàstic també que ho comparteixis amb nosaltres perquè són sentiments molt valuosos, molt tendres que quan ens arriben ens fan ser millors. Ja sé que queda com molt "idealitzat" però és així com ho sento. Una abraçada!

xaving hood ha dit...

Ets un crack!!!

Moltes felicitats. Ja cal que l'Arcadi Alibés tremoli, perquè a aquest pas el superaràs en maratons!!!!

Roser ha dit...

Natxo estic molt contenta després de llegir aquest escrit i el que has posat en el blog d'en David. Tan un com l'altre expressen uns sentiments i un estat d'ànim molt encoratjadors.
Paris deu ser espacial.Només cal que parlis amb en Manel de quan ells varen estar a Paris i veuràs quines coincidències.
Còrrer et fa estar molt més aprop d'en David i me n'alegro que allò que intentaves que ell aprengués t'hagi servit a tu per arribar a un estat de més serenor.
Nomès dir-vos :
UNA ABRAÇADA D'AQUELLES BEN TENDRES
Roser

Natxo Rovira ha dit...

Ferran, he aprés a tenir la ment oberta per poder captar tots aquests senyals, i realment, és fascinant. I encara més, poder-ne compartir alguns...
Per cert, jo crec que i tant que podries córrer una marató. Però t'ha d'agradar. Tothom fa coses que als altres els semblen inassolibles quan hi posa voluntat en una cosa que li agrada i que estima. Crec que no hi ha més mèrit ni més secret.

Txell, maca, gràcies per les felicitacions. Un dels grans regals que m'ha fet el David és el coratge. Proporciona molta pau i benestar. I sí, córrer per París... va ser una passada. Estic enamorat d'aquella ciutat.

Rat, això que dius pot sonar molt retòric, però va ser ben bé així. Com em va dir la Xènia, les meves Annes m'acompanyaven per terra i el David, m'acompanyava volant. Els vaig sentir a tots tan presents, que durant molts quilòmetres em sentia eufòric.

Joan(sub)3, hem compartit moltes coses darrerament, però m'ha encantat aquesta aparició pública teva per aquí per dir-nos coses tan xules. Ara toca la Cursa del David, i després ja podem començar a somiar amb la Marató d'Amsterdam a la tardor, la Behovia al Novembre, o qui sap, potser Londres o Roma o Viena o on sigui l'any vinent.

kweilan, doncs m'ha encantat la teva descripció de com ho has sentit. És tan gratificant compartir sentiments, sense manies ni màscares ni prejudicis. Ha estat també una gran descoberta. Gràcies per aturar-te una estona per voler escoltar.

Eiii, Xaving, serà molt dificil superar l'Arcadi, amb les seves 93 maratons (per cert, vaig compartir la sortida d'aquesa amb ell) i la seva falera per coleccionar-ne una rere l'altra.
Ja t'he vist apuntat a la cursa del David. Ens veiem allà(potser algun dia també compartim Marató, no?)

Roser hi vaig pesnar molt en el Manel i la Mercpe allà a Montmartre. Després del que ens va passar, i un cop recuperada la serenor, de seguida ens vam recordar d'ells: sabíem que també, en aquelles escales del Sacre-Coeur, van tenir un moment de connexió molt intens amb l'Àngela. Encara ara se'm posa la pell de gallina de pensar-hi. va ser un moment extraordinari.

Gràcies a tots pels vostres comentaris!!!

kalidoscopi ha dit...

Natxo,
no t'havia comentat res del video perquè fins avui no se'm carregava bé i no el podia veure.
És un muntatge genial, m'agraden molt totes les fotos i a l'Anna se la veu molt contenta.
El David s'hi assembla molt al retallable del seu perfil.

merike ha dit...

Jo no podria ni correr ni escriure la llengua peró el teu blog és fascinant! Felicitats! Salutacions des de la terra d'en Paavo Nurmi.

Cristina ha dit...

Hola Natxo!

Impressionant! Sempre he pensat que la gent que feu maratons sou excepcionals. Aquesta resistència que teniu jo no tinc ni una desena part. Imagino que en cada repte al que t´enfrontes portes el record del David i segur que et dóna forces per tirar endavant. Molt emotiu el que ens expliques...

Natxo Rovira ha dit...

Me n'alegro de sentir que t'han agradat les fotos, kalidoscopi, i gràcies per mirar-les amb tanta tendresa. Efectivament, l'Anna va estar molt contenta, de fet, sempre ho està si ens veu contents a nosaltres, és el que més valora. I com tu has apreciat, el detall del perfil DELS NENS era important per mi d'incloure al record d'aquest viatge.

Merikegràcies pels elogis. M'he posat al teu blog i jo sí que he quedat fascinat: una finlandesa enamorada de Catalunya i que intenta aprendre la nostra minoritària però digna (tant com qualsevola altra) llengua. Potser que facis un tour per certes Espanyes per fer una mica de pedagogia.

Hola Cristina, maca. Content de veure't també per aquí. Com li deia a la Merike, gràcies pels elogis. Dius això de la teva admiració pels maratonians, però tu vens de fer el camí de Santiago. Com li deia al Ferran, jo crec que si ens agrada una cosa, hi posem tota la nostra voluntat i els resultats, així, acaebn sortint. Però, com bé dius, el David em dón sempre una energia suplementària per afrontar els reptes. Gràcies!!!

Anònim ha dit...

¡Hola Natxo!, así que has corrido una maratón....¡guau!, ¡felicidades!. Estás hecho un chaval deportivo.
Mi marido corre medio maratón, carreras populares, duathlon y cosas así.. suavecito para no estresarse más de la cuenta, que conmigo ya tiene bastante. Alguna vez me habló de una carrera en París, no sé si habrá varias, pero es larguíiiisima.... claro, un marathon.
¡Cuánta fuerza te ha dado David! y ¡qué regalo tan bonito! el de la música, para deciros que estaba con vosotros.
No he puesto el traductor y me he enterado un poco, al final voy a aprender otra lengua, jeje.
Un abrazo, Pili.