dijous, 19 de febrer de 2009

19

Fer Marca




El passat diumenge, per fi, vaig fer una Mitja Marató per sota de 1 hora i 40 minuts, sub1h40’, com es diu en l’argot. El temps oficial exacte va ser de 1h38’57”.

He pensat i debatut força darrerament sobre aquest tema de la importància de batre marques. Fins a quin punt és una motivació o és una obsessió? Quin pot ser el preu que estàs disposat a pagar per fer-ho? I quina satisfacció pot comportar? I quin és el límit?

Objectivament parlant, fer 1h38’ en una Mitja Marató NO és una marca brillant. En absolut. A Gavà em va servir per assolir la posició 868 de 1800 arribats. O sigui que tampoc és la gran proesa, per ser francs. Però en aquest mundillo, tots sabem que fer Millor Marca Personal SEMPRE és una GRAN marca. Significa que has anat una mica més enllà, que has millorat gràcies al teu esforç, que t’has marcat un objectiu i l’has assolit a base de constància, treball, coratge.

Ara bé, diumenge vaig patir de valent, I no és la primera vegada, perquè abans hi ha hagut molts intents fracassats. Fins a quin punt estic disposat a patir, a canvi d’una recompensa que aparentment només es tradueix en uns segons guanyats a un crono?

Diumenge vaig trobar diverses respostes, crec que totes elles compatibles. D’una banda va ser especialment emotiu l’alegria sincera dels amics (com queda il.lustrat amb les fotos), la claca final amb els darrers quilòmetres envoltat de companys que m’animaven i que van celebrar la meva MMP com si fos seva. Encara millor va ser l’ambient de companyerisme i ajuda desinteressada que vaig rebre. En Jordi Curat va decidir, sense jo demanar-li, fer-me de llebre durant tota la cursa, regulant els ritmes, protegint-me del vent, atenent al meu estat físic i psicològic de cada moment, animant-me constantment i buscant el punt just de motivació. La mateixa dedicació i paciència que en altres curses em van oferir altres amics-llebres, com el Joan3 o en Miquel, tot i que no jo no vaig poder llavors aconseguir fer marca en aquelles ocasions. Ostres, trobo fantàstica aquesta generositat, tot i que en alguns moments de la cursa els engegaries a pastar fang, quan estàs tan fet pols. Però la col·laboració va ser impagable, i m’envaeixen tot de sentiments de gratitud cap aquests companys. És molt entranyable, tot plegat.

I en definitiva, el millor de tot, és poder practicar aquesta afició , que m’està permetent fer salut, viure diumenges carregats d’amistat tot coneixent bona part de pobles de Catalunya, i sobretot, sobretot, conèixer gent d’una qualitat humana formidable. Crec que ha estat una teràpia extraordinària mentre aprenc a conviure amb el dolor.


19 comentaris:

kweilan ha dit...

Un post magnífic. Un cant a l'amistat i a la generositat. Felicitats per la marca!

Ferran ha dit...

Què difícil saber quan traspassem la frontera entre motivació i obsessió! En qualsevol cas, la satisfacció sí crec que és fàcil de reconèixer: quan sents que l'esforç que hi has dedicat ha valgut la pena, que les hores invertides han servit perquè et sentis millor... llavors, sense dubte, un té dret a sentir-se satisfet. I bé, si a sobre això és per fer esport, doncs satisfacció i salut pel mateix preu. Què més vols! :-))

PS: Quan he obert el blog ha sonat "Forever young". A banda d'entendre, per suposat, el perquè d'aquesta cançó en un blog teu, he de dir que el tema m'encanta des que el vaig descobrir per primer cop farà, no sé, 10 o 12 anys (o més!).

Rat ha dit...

Enhorabona Natxo!! per aquesta marca i per la lluita, per aquesta lluita constant del dia rera dia, ja sigui corrents, ja sigui vivint!!
Es cert que moltes vegades les motivavions es poden convertir en obsessions, però per alguna cosa hem de lluitar oi? I si a sobre et fa mantenir en forma i et fa fer salud, endavant!! Forever young!!

M'en alegro molt per tots vosaltres i especialment per tú!!

P.S.La teva cara de satisfacció, d'orgull, de felicitat estaven enlluernades per un raig de llum directament del cel!!

Ah! L'última foto que tens al collage, la foto de la teva rialla m'ha recordat a una personeta preciosa que té un somriure encantador com el teu. Per això ets el seu pare oi?

kalidoscopi ha dit...

Natxo, me n'alegro tant!
Felicitats per la teva marca, per les teves ganes i la teva capacitat de superar-te, i per haver trobat nous amics.

Potser el més important de tot això és que te n'adones que no estàs sol, que encara podem trobar persones amb uns valors humans tan importants com la generositat, el recolzament, la comprensió,... i això no té preu.

Les fotos són molt bones, se't veu radiant, i la teva rialla ...... coincideixo amb Rat.

Un petó.

Brígida ha dit...

Abans de començar a llegir el teu post, me aturat a observar amb deteniment les 3 primeres fotografies... bàsicament perquè m'han cridat l'atenció... perquè m'han despertat un sentiment d'alegria, al veure't a tu radiant, envoltat de persones que despenen alegria per tu, companyaris-me i amistat.

La veritat Natxo, és que et felicito, no només per batre una marca, sinó també per envoltar-te de persones amb una bona qualitat humana, que ajuden desinteresadament... es bonic trobar l'envien que descrius de cada diumenge.

Una bona abraçada ben mimosa i espero i desitjo que ens regalis un cabàs ple de fotografies amb el teu somriure... que en cert moment, m'ha recordat alguna personeta.

Petonets

Brígida

Miquel ha dit...

Ei Natxo, moltes felicitats! Només per veure't en aquestes fotografies de ben segur que l'esforç a valgut la pena.

Anònim ha dit...

Felicitats Natxo.

La mitja marató és una cursa magnífica, i l´ambient que l´envolta també.
El fet de fer millor marca et manté optimiste per fer altres curses.L´esperit de superació, és un dels atractius que mantenen l´entreno setmanal.
Com saps només he fet dos mitges maratons, però estic bastant engaxat a elles, entre altres motius, perque corres amb amics.
Per mi és important esgarrapar-li segons al cronòmetre, hem fa sentir
amb millor estat físic i sobretot mental.
M´hagués agradat estar en aquestes fotos i poder-te abraçar com els teus companys correcats.
és per això que des d´aquestes línies t´envio una abraçada igual de forta que tots ells,amic.

ALL FOR ONE AND ONE FOR ALL

Rat ha dit...

Ei Natxo!!

T'has apuntat a la Marató de BCN??

Una abraçada!!

Montse

angels ha dit...

Felicitats Natxo.
Ahir al vespre en arribar a Can Feliu ens vas venir a saludar i l'hi vaig comentar a la Rosa que feies cara de felicitat, La teba rialla era serena.
No saps el depressa que vaig notat "algo" diferent en tú. Ara ja veig el perqué.
Es admirable la força, la voluntat, l'entussiasme que poses en el que fas. Que per molts anys puguis seguir aquest camí cap a la pau i la serenitat.
Des del cor, un petó...

Roser ha dit...

Estimadíssim Natxo!!

Jo de curses no hi entenc gaire, però t'asseguro que la cara de felicitat que expresses en aquestes fotos juntament amb el comentari fa que m'agafin ganes de còrrer a donar-te una forta abraçada.
Me n'alegro molt d'aquests instants de felicitat compartits amb tanta gent que et fa costat i que t'estima.

Un petonàs,
Roser

Natxo Rovira ha dit...

gràcies kweilan pels elogis i la felicitació.

Ferran: estic d'acord amb el que dius, i crec que has estat encertat amb l'esment a la paraula satisfacció. Tot i així, em relaciono molt amb els companys de club, i el tema de batre marques és com obsessiu, i alguna vegda m'he trobat fent esforços excessius per mi, una mica influit per l'ambient. a això em referia.

Per cert, genial la teva aprecaciació al 'Forever young'. Estàs a totes...

Rat, com sempre, em fa feliç veient-te tan present en aquests espais, sempre aportant energia positiva. I m'ha encantat això de la personeta preciosa amb un smoriure encantador. Adoro les refrències al David.

Per cert, aquest any no m'he apuntat a la Marató de BCN. Tot just ara començo a plantejar-me de tornar-ne a fer una altra. Ja veurem a on...

Estimada brigida, és xulo constatar que us agrada veure'm somriure. Com tu molt bé dius, en aquest col.lectiu de Corredors he trobat gent d'una qualitat humana extraordinària... com també en la comunitat virtual bloggera ;-)

Miquel, gràcies per les felicitacions. De fet, de tu és potser de qui més estic aprenent en això del córrer i he vist que no només es tracta d'entrenar.
Per cert, us presento a tots en Miquel, un corredor amb qui he fet molta amistat i que es va acostar a nosaltres a través del blog del David. Un amic excepcional.

Ei, Bertro (all for one and one for all), ja vam parlar ahir al poble, però reitero la meva admiració pel que has aconseguit en tan poc temps. Fer 1h38'22" a la teva segona mitja em sembla increïble. I fa poc em deies que no em podies seguir. Seràs c.... :-)

Angels, t'agraeixo tot el que dius i me n'alegro de transmetre, fins i tot en una trobada casual, aquests sentiments. Et responc breument el que penso sovint: sempre portaré el dolor a sobre. Ho sé. Però si em quedo plorant en unracó, encara serà pitjor. Jo escullo.

Ei, gràcies etimada Roser per compartir la meva alegria. ens veiem aquest cap de setmana a Ca n'Eva i et faré jo aquesta abraçada!!

Annuska cada dia tu em fas sentir que no estic sol i que tinc molta gent que ens acompanya en aquest camí.
Tots aquests comentaris en aquest post en són una mostra.

XS. ha dit...

Felicitats, Natxo!! Un muntatge de fotos molt xulo... i al bertro, jo també li dic... seràs c.... :-)
Una abraçada

Rat ha dit...

Trista noticia la d'aquest noi que ha perdut la vida corrent. Vull donar-vos forces a tots vosaltres corredors per seguir corrent malgrat que de vegades i ha atletes que perden la vida fent aquest esport tan bonic i saludable! Descansa en pau!

Una abraçada!

Montse

Natxo Rovira ha dit...

Sí, ho he llegit. Es deia (es diu) Colin Dunne, i m'ha fet pensar en l'alegria que envolta una Marató, i enmig de la festa... bé, tots els amics avui estan tan contents, explicant com els ha anat, les magnifiques sensacions d'acabar. I darrera d'aquest nom hi ha una història, una família que plora i que ara comença...

Bé, acompanya que hi hagis pensat i hagis desat un recordatori públic. Molt agraït, Montse...

Natxo

Xavi ha dit...

Les teves reflexions, Natxo, són sempre enriquidores. Aprenc molt llegin-te. No dubto que és el David qui et guia els sentiments, traduïts en paraules.
Una forta abraçada. Almenys, a l'acabar Gavà, te la vaig poder donar. I em va alegrar moltíssim ser allà per poder fer-ho!!

Daniel ha dit...

Hola Natxo.
Jo no corro, però de vegades tinc la sensació que, per diverses raons, la meva vida quotidiana és una mica com una cursa de llarga distància. Hi ha dies que se'm fa molt feixuga, però n'hi ha d'altres en què em sento molt bé quan veig que he pogut avançar una mica més sense fer un esforç extra. Això també pot ser una MMP, no?
Felicitats i una abraçada a tots. Dóna-li les gràcies a l'Anni de la meva part pels seus missatges.

Anna ha dit...

M’ha agradat molt el teu post de “Fer marca” del teu blog. Veig que entremig de la satisfacció per fer un esport, i per superar els teus reptes, has trobat molts bons amics que et recolzen i t’ajuden a sentir-te acompanyat.



M’agrada que siguis una persona tan sensible capaç de descobrir i valorar, per damunt de tot, aquests valors que descrius en els teus amics: la generositat, el companyerisme, el recolzament, etc. No tothom és capaç de veure els amics amb aquests ulls. Per pròpia experiència (perquè a mi també em fas sentir així) puc dir-te que segur que se senten molt estimats per tu.

xaving hood ha dit...

Caram natxo. no ho sabia. moltes felicitats. ja m'explicaràs com t'ho has fet (quina mena d'entrenament, vull dir). jo encara lluito per baixar de l'hora cinquanta. molts records a l'anna i una vegada més gràcies per regalar-nos aquests blogs tan extraordinaris.

xaving hood ha dit...

Hola Natxo: porto dues setmanes en que he fet mmp i mira en totes dues ocasions m'he recordat de tu. A veure si ens tornem a veure en alguna cursa. Potser a la d'en David?

Una abraçada i records!!!!