El passat 15 de febrer vam visitar la Fira de l’Aixada un mercat medieval que se celebra a Manresa dins dels actes de les Festes de la Misteriosa Llum. Crec que no és un mercat medieval més. Personalment, el vaig trobar extraordinari. Tot el casc antic de Manresa es transforma durant dos dies amb una escenificació molt acurada. Paradetes artesanals de tot tipus ocupen molts dels petits carrerons guarnits per l’ocasió amb encert i bon gust, i aporten colors, sons i olors que regalen els sentits. Durant els dos dies, tot tipus de cercaviles, espectacles i concerts, recreacions històriques, representacions itinerants, exhibicions, tallers i jocs, donen un ambient festiu amb contínues sorpreses pel visitant, tant adults com per la canalla. Molt recomanable, en la meva opinió.
Però és que a més, la Fira gira entorn a un argument real, a la pròpia història de Manresa, tal com ens van relatar de manera brillant els nostres amfitrions, el Joan i la Rosa, (a qui vam conèixer gràcies al David
) tot introduint-nos de manera fascinant en la màgia de la història.
“Al segle XV, Manresa patia una greu sequera. El Cardener passa per la part baixa, de manera que és difícil agafar aigua d'aquest riu per abastir la ciutat. Així, es va pensar en la construcció de la Sèquia, un canal que portés aigua del riu Llobregat, des de Balsareny fins a Manresa. PERÒ la Sèquia havia de travessar terrenys del bisbat de Vic. Amb l'Església hem topat! El bisbe d'aleshores, Galceran Sacosta, es va negar en rodó a cedir els terrenys. I la ciutat, fins i tot amb la mediació del rei Pere III (els catalans de llavors teníem rei!!!) es van enfrontar amb el bisbe. Va arribar la pesta, i Manresa no tenia aigua, tenia molta set!! La solució va arribar el 21 de febrer de 1345. Un misteriós raig de llum resplendent, provinent de Montserrat, va arribar a l'església del Carme de Manresa. Va ser interpretat com un senyal diví, com un miracle que va fer obrir els ulls al bisbe, el qual va permetre la construcció de la Sèquia i l'arribada de l'aigua a Manresa. En commemoració d'aquest fet, cada 21 de febrer, Manresa celebra la Festa de la Llum, la festa major d'hivern. I en el marc de la Llum, des de fa uns anys se celebra aquesta Fira de l'Aixada, en què es recrea el miracle de la Llum, el conflicte entre el rei Pere i el bisbe, etc... I els carrers del nucli antic Manresa s'omple d'ambientació medieval..”
Coincidint amb la visita a la Fira, el Joan i la Rosa ens van fer una petita guia turística pel centre de Manresa, ciutat batejada pel diari El Mundo, com el “bressol del nacionalisme català”
. Ens van explicar episodis històrics interessants, com ara els vincles de Sant Ignasi amb la ciutat i ens van mostrar amb orgull els llocs més emblemàtics i els edificis singulars, com ara la basílica de la Seu, el Pont Vell, l’antic Casino, la seu del Pou de la Gallina, el passeig, la seu modernista del Col·legi d’Arquitectes i esment especial al Kursaal, un magnífic i elegant teatre que ha estat recentment restaurat. Em va impressionar especialment la unió que senten amb la seva vila, la seva terra, la seva història; el seu grau d’implicació personal amb la vida ciutadana, amb la cultura del país, i la recuperació de tradicions. I l’entusiasme i amor que hi posen en tot el que fan i els envolta. Per mi va ser extraordinàriament enriquidor, i no sé, em va ensenyar com és de bonic estar obert i mostrar interès sincer per allò que els altres et volen transmetre i aportar. Tot plegat, molt bonic, i més energia per viure.
Però és que a més, la Fira gira entorn a un argument real, a la pròpia història de Manresa, tal com ens van relatar de manera brillant els nostres amfitrions, el Joan i la Rosa, (a qui vam conèixer gràcies al David
) tot introduint-nos de manera fascinant en la màgia de la història.
“Al segle XV, Manresa patia una greu sequera. El Cardener passa per la part baixa, de manera que és difícil agafar aigua d'aquest riu per abastir la ciutat. Així, es va pensar en la construcció de la Sèquia, un canal que portés aigua del riu Llobregat, des de Balsareny fins a Manresa. PERÒ la Sèquia havia de travessar terrenys del bisbat de Vic. Amb l'Església hem topat! El bisbe d'aleshores, Galceran Sacosta, es va negar en rodó a cedir els terrenys. I la ciutat, fins i tot amb la mediació del rei Pere III (els catalans de llavors teníem rei!!!) es van enfrontar amb el bisbe. Va arribar la pesta, i Manresa no tenia aigua, tenia molta set!! La solució va arribar el 21 de febrer de 1345. Un misteriós raig de llum resplendent, provinent de Montserrat, va arribar a l'església del Carme de Manresa. Va ser interpretat com un senyal diví, com un miracle que va fer obrir els ulls al bisbe, el qual va permetre la construcció de la Sèquia i l'arribada de l'aigua a Manresa. En commemoració d'aquest fet, cada 21 de febrer, Manresa celebra la Festa de la Llum, la festa major d'hivern. I en el marc de la Llum, des de fa uns anys se celebra aquesta Fira de l'Aixada, en què es recrea el miracle de la Llum, el conflicte entre el rei Pere i el bisbe, etc... I els carrers del nucli antic Manresa s'omple d'ambientació medieval..”
Coincidint amb la visita a la Fira, el Joan i la Rosa ens van fer una petita guia turística pel centre de Manresa, ciutat batejada pel diari El Mundo, com el “bressol del nacionalisme català”. Ens van explicar episodis històrics interessants, com ara els vincles de Sant Ignasi amb la ciutat i ens van mostrar amb orgull els llocs més emblemàtics i els edificis singulars, com ara la basílica de la Seu, el Pont Vell, l’antic Casino, la seu del Pou de la Gallina, el passeig, la seu modernista del Col·legi d’Arquitectes i esment especial al Kursaal, un magnífic i elegant teatre que ha estat recentment restaurat. Em va impressionar especialment la unió que senten amb la seva vila, la seva terra, la seva història; el seu grau d’implicació personal amb la vida ciutadana, amb la cultura del país, i la recuperació de tradicions. I l’entusiasme i amor que hi posen en tot el que fan i els envolta. Per mi va ser extraordinàriament enriquidor, i no sé, em va ensenyar com és de bonic estar obert i mostrar interès sincer per allò que els altres et volen transmetre i aportar. Tot plegat, molt bonic, i més energia per viure.
