amb motiu de la commemoració del primer aniversari de la seva marxa física. Ja vaig escriure un post al bloc del David en relació a tot el que va representar aquell acte. Ara penjo un resum amb els moments més emotius per si algú ho vol rememorar.
per tanta aigua, va ser molt divertit. Va ser molt diferent...
Ja ha passat el mes de maig. No és que tingués ganes que passés, no, no. Simplement constato un fet. Un dia, i desprès un altre, i tot continua, de vegades tinc la sensació que estem més lluny del David; de vegades, més a prop...
segur que és el que vol o voldria, i que podia mostrar a tots els altres pares que puc seguir endavant sense deixar ningú que estimo enrere, aquest concert a la Patronal el vaig gaudir especialment. Aquest és un breu "clip" d'aquella actuació. Apte només pels amants no massa exigents de gòspel d'aficionats.Aquests dies de Setmana Santa va decidir fer una escapada a Londres amb
A Londres vam passar una dies molt tranquils. Només arribar a l’hotel, igual que ens va passar a Suïssa, ens va succeir una cosa sorprenent, molt sorprenent, i que per nosaltres era un missatge directe del David per convidar-nos a gaudir del viatge i per dir-nos que segueix amb nosaltres.
Crec que Londres és una ciutat molt còmoda per visitar, amb un transport públic excel·lent, i una escenografia molt peculiar i identificable, que et permet, crec, tenir la sensació de que estàs una mica al centre del món, llocs molt coneguts encara que no hi hagis estat mai. Va fer un fred imponent, de fet ens va nevar força, però vam anar passejant sense presses pels llocs més emblemàtics. Fins i tot vam tenir l’oportunitat d’anar a veure un dels nombrosos musicals que es fan a Londres, un que es deia “Wicked”, amb uns efectes visuals increïbles. L’Anna petita va ser molt feliç, i nosaltres, en general, vam estar molt serens, gaudint de l’Anna i de la companyia, sempre tenint molt present al David als nostres pensaments.
, que ens anava seguint en metro, anava apareixent cada 5 kms. Era la referència per “trossejar” mentalment la cursa i esperar amb delit el següent punt de trobada. Però al km.33 van entrar els dubtes i aquí el factor psicològic em va jugar una mala passada. Passat el km.39, em vaig aturar. Però només quedaven 3 kms, i tot eren crits d’amics corredors que em deien que no m’aturés, alguns s’oferien a fer-me de llebre. Al final vaig tornar a posar-me a córrer però van ser tres kms. molt durs, el carrer Sepúlveda es va fer interminable, una tortura.
. I l’Anni era allà per sentir-h
o. Va ser un moment molt emotiu i especial.
. Estava tan destrossat físicament que vaig dir que mai més correria una Marató. Ara ja no estic tan segur, i passat els dies, ja començo a valorar una mica més el que significa acabar una marató. Per cert, el temps final va ser de 3:58:14, just per sota de l’objectiu previ que era acabar en menys de 4 hores.
Bé, si no passa res que m'ho impedeixi, diumenge que ve intentaré acabar la meva primera marató. Ara representa que ja tota la feina està feta, i aquesta setmana toca entrenar molt suau i cuidar molt l'alimentació i el descans. L'any passat no la vaig poder córrer perquè em vaig fracturar la clavícula just a un mes de la prova. Llavors em va semblar una mala jugada del destí. Ha passat un ja any, un any en el que la vida m'ha donat el cop més dur i de pas, s'ha encarregat d'ensenyar-me el que realment importa.
hir, només arribar a Granollers vaig començar a sentir una forta enyorança del David. Tot em recordava a ell, cada instant d'aquell matí, cada racó, com ho va viure, la seva actitud, la seva imatge. Ahir vaig sentir una gran desolació, i em vaig mostrar apàtic i insociable. Desprès a la cursa tampoc vaig tenir bones sensacions i vaig patir força. Tot i així vaig tornar a fer marca personal, però ahir m'era exactament igual. Vaig tornar a casa trist sense poder aportar gaire energia. 
El passat dia 24 vaig fer 42 anys, tot un privilegi això de fer i acumular anys. Aquests són els regals més preuats: el de la meva filleta Anna i els del Carles i la Núria. I també el del David, que m'ha ensenyat aquest Nadal a seguir superant proves sense por, a educar el dolor, a viure amb serenitat, a estrènyer els vincles d'amor i amistat, i a fer un esforç pels qui tinc a prop .
El passat dissabte vam anar a veure l’obra de teatre musical “Josep i l’increïble abric de colors”. Aquesta obra és el primer musical d’Andrew Lloyd Webber i Tim Rice, creadors d’altres obres com “Jesucrist Superstar”, “Phantom in the Opera” o “Cats”, entre d’altres. El van crear al 1968, quan tenien 20 anys i des de la seva estrena en el format actual al West End de Londres, no ha deixat de representar-se arreu del món. Encara avui, es pot anar a veure a Londres, i fins el juny del 2008 no hi ha entrades.
no li agradava gens aquesta afició, i crec que pensava (pensa) que jo estava (estic) una mica pirat matinant i dedicant tantes hores a córrer. Potser per això, quan corro no tinc aquella trista sensació de 'tot el que ens hem perdut', i això em dóna molta serenitat. 
El passat diumenge em vaig acostar a Manresa a fer una cursa un xic especial. Es tractava d'una cursa de 10 kms., una distància habitual, però enguany el lema de la cursa era "corre contra la leucèmia", amb el suport de la fundació Josep Carreras. Tenia un interès especial a anar-hi per fer costat a un bon amic, el Lluís Vila, que va perdre al seu estimat germà David víctima d'aquesta cruel malaltia. El Lluís també és correcat i de seguida que va saber de la nostra tristesa, es va posar en contacte amb mi, em va donar molt suport i va ser el primer que em van parlar de l'Elisabeth Kubler-Ross. Des de llavors, sembla que m'uneixi a ell un d'aquells fils invisibles. Ell i el seu propi germà tenen molt a veure en aquesta inicitiva tan emotiva. A més, en Lluís és un artista magnífic, lo millor que he vist en molts anys. Us convido a veure el seu blog perquè paga la pena: http://www.vilatrenca.blogspot.com/
El passat dimarts dia 9 es va emetre el nostre cinquè programa ENTITATS.EDU. Segons el Xavi és el número 4, però també es va emetre el programa pilot, no? Doncs aquest va ser el cinquè.
El passat dia 30 de setembre, vam participar per primera vegada a la Caminada del Mussol. És una excursió a peu organitzada pel Centre Excursionista de Sant Quirze del Vallès i que ja s'ha convertit en pocs anys en una data de referència pels quirzetencs. Aquest any es calcula que van participar unes 1200 persones, tot i que només es van posar a la venda 700 tiquets. El recorregut d'enguany feia 12 Kms. i es va optar per un perfil molt suau, evitant la Serra de Galliners i anar visitant diverses masies molt representatives del nostre municipi. El recorregut es podia fer en quatre hores, al final de les quals vam poder gaudir d'una butifarrada. És un dia especial a St.Quirze, una oportunitat de fer salut, de conèixer el nostre privilegiat entorn i de retrobar-se a molts amics.
Esta historia es de un padre Australiano que realizaba año tras año el Ironman de Australia y su mayor ilusión era competir a lado de su hijo dicha prueba. Por desgracia este pequeño nació con parálisis cerebral. El Australiano nunca vio la situación de su hijo como obstáculo y entrenó muy fuerte junto con su hijo por varios años hasta que llego la hora.
El Australiano de aproximadamente 60 años inscribió a su hijo y a él mismo al Ironman de Australia. Esta es una prueba para gente ejemplar y con convicciones realmente fuertes y terminar el Ironman es algo fuera de este mundo. Esta prueba está compuesta por tres partes comenzando casi siempre al amanecer:
1.- Nadar en el mar o lago un tramo de 4 kms
2.- Salir de nadar y tomar la bicicleta de ruta y recorrer un trayecto de 180 kms.
3.- Terminando la ruta de bicicleta, se termina la prueba con un maratón de 42.5 kms.
Los campeones del mundo lo hacen en 8 horas 15 minutos aproximadamente. Este Australiano lo terminó en casi 17 horas, durante las cuales, autopistas y carreteras estan cerradas para el tránsito provocando los lógicos inconvenientes en la vida cotidiana, pero en este caso, al ver la prueba y quien la estaba ejecutando, la dejaron cerrada hasta que la terminaran por completo, al grado que se hizo de noche!
Quería compartir este gran regalo, porque realmente es un video fuerte, de mucho empuje. Es un ejemplo de vida
El passat diumenge vaig anar a córrer la Cursa de la Mercè 2007. Va ser un dia important pels CoRReCaTS, ja que vam estrenar la nova equipació, com es pot veure a la foto. El que passa és que, un cop més, la samarreta que va regalar l'organització també era taronja (com a la Sant Silvestre, a Bombers, a La Llagosta, a Granollers) i llavors vam quedar "camuflats" enmig de la marea taronja. Per cert, aquest acte ja surt a la premsa especialitzada, en aquest enllaç:
El David ens ha donat 12 anys de felicitat i una eternitat de llum i amor.
L’Anna és el nostre tresoret que ens recorda cada dia la joia de viure.
I avui fa 15 anys des que ens vam casar, 15 anys d’un matrimoni que cap altre home hauria pogut somiar mai.
Malgrat que la vida ha estat massa dura amb tu, encara avui em sorprens perquè sempre has escampat incansablement molta alegria i molt amor, i afortunadament, jo m’he quedat amb la millor part.
Aquest estiu hem anat a Suïssa, quasi per casualitat, on el destí ens ha portat. És un país fantàstic, molt especial. I el viatge també ha estat especial. El primer sense el David. Ell sempre era molt feliç viatjant i els nostres viatges estaven molt dedicats a fer activitats on els nens poguessin sentir-se bé, en plenitud, gaudint. I hem procurat que aquest també ho fos, tot i les dificultats del nostre estat d'ànim. Però entre l'Anna petita, la bona companyia d'amics molt estimats, i sobretot, els continus senyals que ens va anar enviant el David, hem trobat moments de molta pau i quasi diria que de felicitat. Especialment intensa va ser l'ascensió a la Jungfrau, a 3500 ms d'alçada, un dia radiant de sol, després d'una intensa nevada. Crec que va ser un gran regal, un regal del David que ens va permetre sentir-lo de molt a prop, allà dalt, per sobre dels núvols.
