Sant Joan a Montserrat

Celebració de Sant Joan a Montserrat.

Un any més. I ja van tres. Tres anys sense la presència física del David. Tres anys que ens ha regalat el lloc idoni per viure aquesta celebració, abans tan viscuda, amb alegria infantil; ara una mica temuda…

Recolliment durant la pregària de Vespres. Els cants dels monjos i dels escolans em conviden a emocionar-me, a recordar, a sentir, a plorar.

L’escalf dels amics que ens acompanyen, sempre tendres, sempre disposats a aguantar, a oferir, a donar, a riure, a respectar. L’equilibri perfecte.

L’hospitalitat i l’amor fraternal que desprèn el Josep Maria, monjo del monestir, gran amic, generós en el tracte, en l’afecte, en el gest i en la paraula.

La revetlla continguda, la flama del Canigó, l’amor a la terra, l’autenticitat del moment. La melangia dels cants al voltant d’una guitarra.

L’albada màgica, enmig de la boira i el repic de campanes, un nou dia que comença, retorna el silenci i la calma. El Josep Maria ens deixa una estona per atendre els seus deures monàstics.

Un entorn únic, pugem a l’ermita de Sant Benet, una excursió vertical que ens connecta amb l’esforç i la natura.

Ens retrobem tots, satisfets, al voltant de la taula, beneïda pel Josep Maria. Després parlem i riem molt, gaudim de la vida i dels amics.

I en acabat, passeig dolç fins la creu de Sant Miquel. Ens acomiadem plens de pau, carregats de bones sensacions, amb l’esperit ben ple. Tren de cremallera, muntanya màgica avall.

Gràcies a tots, Josep Maria, Josep Antoni, Mònica, Xavi, Anna, Miquel i Carme. I a tots els nens, Carles, Núria, Dani, Nil, Biel i Sam.

I a l’Anni i l’Anna.

David, has estat més present que mai. I no sóc l’únic que així ho sent. Ens ensenyes una altra manera de viure en l’amor.

Tot i així, arribo a casa i t’enyoro infinitament.

Per la millor Mami

1 de maig. Dia de la mare.
Mirant les fotos així, juntes, un no pot evitar emocionar-se. Sempre envoltada dels nens, en braços, de la mà, sempre ensenyant, compartint, jugant i rient.

Malgrat que la Mort ja t'ha visitat dues vegades per arrencar-te el que més estimaves, tu no perds el somriure ni la capacitat d'estimar

Del Natxo, l'Anna i el David... perquè t'estimem molt.

Marathon de Paris

El passat dia 5 d’Abril vaig poder córrer la Marathon de Paris. Després de la de Barcelona al 2008, quan vaig acabar fet pols, vaig decidir de no fer mai més cap marató, però això del córrer deu tenir un punt adictiu i insensat, i quan va sortir l’oportunitat d’obtenir un dels preuats dorsals per Paris, finalment em vaig convèncer del “i per què no?”. Així que sense una preparació especifica ni adequada, diumenge dia 5 era a la sortida dels Camps Elisis a les 8:45.

Va ser una sortida molt emotiva, intensament emotiva. Córrer enmig de tanta gent pels Champs Elisées, la Concorde, la Rue Rivoli, llocs tan emblemàtics per mi, feia posar la pell de gallina. Al quilòmetre 10 em vaig trobar amb l’Annii l’Anna, amb qui em retrobaria un altre cop als 21 km., just passada la mitja marató, i van ser uns moments de forta càrrega anímica, el millor dopatge possible.

Quedava el més dur, però poc a poc anaven caient els quilometres resseguint el passeig al costat del Sena, passant per la Bastilla, Nôtre-Dame i la Tour Eiffel. Els darrers quilometres van ser durs, quasi agònics, les cames ja no eren cames, però la ment i la voluntat podien molt més que el cos. Al km.40, encara dins de l’interminable Bois de Boulogne, em vaig aturar. Només dos minuts, per escurar les mínimes forces que em quedaven i poder gaudir de l’arribada. I així, amb l’Arc de Triomf al final de l’Avenue Foch, vaig poder acabar la meva segona Marató, desprès de 4 hores i 6 minuts. Objectiu acomplert: acabar la marató content, amb ganes de repetir.

Una persona de l’organització em va lliurar la medalla, la meravellosa medalla. En aquell moment va veure la foto del David al meu pit, va entendre, va fer una exclamació de tristesa, i mentre em donava el condol amb la mirada em va dir “Felicitations par votre courage”. Llàgrimes de tristesa. Llàgrimes de satisfacció, també.

Minuts després em vaig retrobar amb l’Anna, l’Anni, la Rosa, el Joan (que havia acabat la marató en uns espectaculars 2h 47’) i la seva família. Després del gran esforç, una agradable sensació de felicitat.

Amb ells, vam compartir després un parell de dies d’agradable turisme a París. Confesso que tenia molta temença a tornar a Paris, però vam poder viure uns dies intensos en bona companyia i sobretot, en pau. Hem recuperat molts llocs que pensava perduts per sempre. En alguns d’ells, podia recordar perfectament al David, la seva cara, la seva veu, el que deia, els seu riure, com rondinava, com anava vestit. Però al mateix temps, el vaig sentir més present que mai. Crec que per fi vaig entendre el que tant m’han repetit, que arriba un dia en què sents que forma part de tu, que l’has incorporat de tal manera que el dolor es transforma en una altra cosa, en aquesta presència interior molt difícil de transmetre.

Va haver-hi un moment molt màgic. Quan vam arribar a les escales que donen al Sacre Coeur, vaig voler, com un ritual, tornar al lloc exacte on recordava al David. Vaig arribar allà amb l’Anni i l’Anneta i en aquell just instant, un cantant ambulant va començar a interpretar ‘Tears in Heaven’, la cançó que Eric Clapton va dedicar al seu fill mort. Va ser increïble, un regal directe del David, que ens recordava que encara és present i que m’autoritzava a gaudir de la tarda al dolç Montmartre, a aquell lloc on havíem sigut tan feliços amb ell. El meu ‘petit prince’.

La Volta als 25

Fa pocs mesos, un amic que m'estimo molt em va parlar per primera vegada del Marc Serena: "És del Marc, el meu amic que va marxar a fer la volta al món. Crec que te'n vaig parlar. És una de les persones que més estimo. Un paio molt intel·ligent, molt despert i, com diries tu, absolutament empàtic. Un noi sensacional. Tot i ser molt jove, jo he après moltíssim d'ell. Ara ha fet 25 anys i ha marxat a fer aquest llarg viatge."


En Marc Serena és un noi de 25 anys, periodista, que ha decidit fer la volta al món en un any, tot entrevistant 25 nois i noies de 25 països diferents, i que com ell, ara tinguin 25 anys. Em va semblar una aventura fabulosa per a una idea fabulosa.

N'ha fet un blog extraordinàriament enriquidor, la volta als 25 on cada dia ens explica una curiositat viscuda durant el viatge. Un viatge d'allò més autèntic, lluny de tòpics, una finestra al món que ens ensenya altres realitats tan diferents però tan quotidianes com les d'aquí.

Però, atenció. La repercussió d'aquesta aventura tan innovadora ha estat tal, que el blog del Marc va ser nominat pels premis que atorga la prestigiosa editorial de guies de viatge Lonely Planet, dins la categoria al millor blog de viatges en llengua estrangera. I abans d'ahir, el blog d'en Marc Serena va guanyar el premi, a la gala celebrada a San Francisco. Un prestigiòs premi per un blog EN CATALÀ!

Enhorabona, Marc.

Fira de l'Aixada

El passat 15 de febrer vam visitar la Fira de l’Aixada un mercat medieval que se celebra a Manresa dins dels actes de les Festes de la Misteriosa Llum. Crec que no és un mercat medieval més. Personalment, el vaig trobar extraordinari. Tot el casc antic de Manresa es transforma durant dos dies amb una escenificació molt acurada. Paradetes artesanals de tot tipus ocupen molts dels petits carrerons guarnits per l’ocasió amb encert i bon gust, i aporten colors, sons i olors que regalen els sentits. Durant els dos dies, tot tipus de cercaviles, espectacles i concerts, recreacions històriques, representacions itinerants, exhibicions, tallers i jocs, donen un ambient festiu amb contínues sorpreses pel visitant, tant adults com per la canalla. Molt recomanable, en la meva opinió.

Però és que a més, la Fira gira entorn a un argument real, a la pròpia història de Manresa, tal com ens van relatar de manera brillant els nostres amfitrions, el Joan i la Rosa, (a qui vam conèixer gràcies al David) tot introduint-nos de manera fascinant en la màgia de la història.

“Al segle XV, Manresa patia una greu sequera. El Cardener passa per la part baixa, de manera que és difícil agafar aigua d'aquest riu per abastir la ciutat. Així, es va pensar en la construcció de la Sèquia, un canal que portés aigua del riu Llobregat, des de Balsareny fins a Manresa. PERÒ la Sèquia havia de travessar terrenys del bisbat de Vic. Amb l'Església hem topat! El bisbe d'aleshores, Galceran Sacosta, es va negar en rodó a cedir els terrenys. I la ciutat, fins i tot amb la mediació del rei Pere III (els catalans de llavors teníem rei!!!) es van enfrontar amb el bisbe. Va arribar la pesta, i Manresa no tenia aigua, tenia molta set!! La solució va arribar el 21 de febrer de 1345. Un misteriós raig de llum resplendent, provinent de Montserrat, va arribar a l'església del Carme de Manresa. Va ser interpretat com un senyal diví, com un miracle que va fer obrir els ulls al bisbe, el qual va permetre la construcció de la Sèquia i l'arribada de l'aigua a Manresa. En commemoració d'aquest fet, cada 21 de febrer, Manresa celebra la Festa de la Llum, la festa major d'hivern. I en el marc de la Llum, des de fa uns anys se celebra aquesta Fira de l'Aixada, en què es recrea el miracle de la Llum, el conflicte entre el rei Pere i el bisbe, etc... I els carrers del nucli antic Manresa s'omple d'ambientació medieval..”

Coincidint amb la visita a la Fira, el Joan i la Rosa ens van fer una petita guia turística pel centre de Manresa, ciutat batejada pel diari El Mundo, com el “bressol del nacionalisme català”. Ens van explicar episodis històrics interessants, com ara els vincles de Sant Ignasi amb la ciutat i ens van mostrar amb orgull els llocs més emblemàtics i els edificis singulars, com ara la basílica de la Seu, el Pont Vell, l’antic Casino, la seu del Pou de la Gallina, el passeig, la seu modernista del Col·legi d’Arquitectes i esment especial al Kursaal, un magnífic i elegant teatre que ha estat recentment restaurat. Em va impressionar especialment la unió que senten amb la seva vila, la seva terra, la seva història; el seu grau d’implicació personal amb la vida ciutadana, amb la cultura del país, i la recuperació de tradicions. I l’entusiasme i amor que hi posen en tot el que fan i els envolta. Per mi va ser extraordinàriament enriquidor, i no sé, em va ensenyar com és de bonic estar obert i mostrar interès sincer per allò que els altres et volen transmetre i aportar. Tot plegat, molt bonic, i més energia per viure.

Fer Marca

El passat diumenge, per fi, vaig fer una Mitja Marató per sota de 1 hora i 40 minuts, sub1h40’, com es diu en l’argot. El temps oficial exacte va ser de 1h38’57”.

He pensat i debatut força darrerament sobre aquest tema de la importància de batre marques. Fins a quin punt és una motivació o és una obsessió? Quin pot ser el preu que estàs disposat a pagar per fer-ho? I quina satisfacció pot comportar? I quin és el límit?

Objectivament parlant, fer 1h38’ en una Mitja Marató NO és una marca brillant. En absolut. A Gavà em va servir per assolir la posició 868 de 1800 arribats. O sigui que tampoc és la gran proesa, per ser francs. Però en aquest mundillo, tots sabem que fer Millor Marca Personal SEMPRE és una GRAN marca. Significa que has anat una mica més enllà, que has millorat gràcies al teu esforç, que t’has marcat un objectiu i l’has assolit a base de constància, treball, coratge.

Ara bé, diumenge vaig patir de valent, I no és la primera vegada, perquè abans hi ha hagut molts intents fracassats. Fins a quin punt estic disposat a patir, a canvi d’una recompensa que aparentment només es tradueix en uns segons guanyats a un crono?

Diumenge vaig trobar diverses respostes, crec que totes elles compatibles. D’una banda va ser especialment emotiu l’alegria sincera dels amics (com queda il.lustrat amb les fotos), la claca final amb els darrers quilòmetres envoltat de companys que m’animaven i que van celebrar la meva MMP com si fos seva. Encara millor va ser l’ambient de companyerisme i ajuda desinteressada que vaig rebre. En Jordi Curat va decidir, sense jo demanar-li, fer-me de llebre durant tota la cursa, regulant els ritmes, protegint-me del vent, atenent al meu estat físic i psicològic de cada moment, animant-me constantment i buscant el punt just de motivació. La mateixa dedicació i paciència que en altres curses em van oferir altres amics-llebres, com el Joan3 o en Miquel, tot i que no jo no vaig poder llavors aconseguir fer marca en aquelles ocasions. Ostres, trobo fantàstica aquesta generositat, tot i que en alguns moments de la cursa els engegaries a pastar fang, quan estàs tan fet pols. Però la col·laboració va ser impagable, i m’envaeixen tot de sentiments de gratitud cap aquests companys. És molt entranyable, tot plegat.

I en definitiva, el millor de tot, és poder practicar aquesta afició , que m’està permetent fer salut, viure diumenges carregats d’amistat tot coneixent bona part de pobles de Catalunya, i sobretot, sobretot, conèixer gent d’una qualitat humana formidable. Crec que ha estat una teràpia extraordinària mentre aprenc a conviure amb el dolor.

Un Nadal diferent: SÈTE

Nit de Nadal a un petit poble anomenat Balaruc-les-Bains, a la vora d’una estany d’aigua marina. Els carrers deserts, lluny del Nadal més opressiu quan el cor no et demana viure’l amb il·lusió infantil. Un petit restaurant, l’únic obert, ens va acollir tal qual fos un pessebre. Amabilitat, caliu i tendresa, els millors ingredients per la felicitat de l’Anna i pel nostre benestar. El David, ben present, si més no, al meu cor, de manera constant.

Dia de Nadal, assolellat, al poble portuari de Sète. Fars solitaris i amatents, símbols de fortalesa, evocadors de llum en temps de tempesta. Terra d’ostres que acumulen paciència per fer el seu tresor; i de gavines, sempre volant lliures, però sempre a prop i presents, fent companyia. I de gent molt autèntica i hospitalària, curtida en històries de mar i potser de tragèdies, que va resultar especialment atenta amb nosaltres, aquell dia de Nadal, d’ambient de recolliment. I una petita capella, oportuna, discreta i amagada, dalt d’un turó amb la vista a l’horitzó. I més enllà.

I dia de Sant Esteve, de tornada aparentment tranquil·la, de visita a una fàbrica de dolços, plena de colors i de somnis d’infantesa. Neu nadalenca, bucòlica i entranyable, que de sobte, sense previ avís, es va convertir en tempesta agressiva, i que ens va convidar a aturar-nos i buscar refugi. I a acceptar els contratemps i l’adversitat tal com venen i sense posar resistència. I com a premi, una deliciosa tarda-nit de propina, plena d’agradables sensacions en família.

Un Nadal diferent. Un Nadal estimant i amb pau

DANCING

Un amic m'ha enviat aquest vídeo com a felicitació de Nadal, amb aquest text que l'acompanya:

¿Qué estos seres humanos están haciendo? Bailan. Muchos seres humanos exiben momentos de felicidad, y un método para hacerlo es bailando. La felicidad y el baile superan límites políticos y ocurren en prácticamente cada sociedad humana. Arriba, Matt Harding viajó por muchas naciones en la tierra, comenzó a bailar, y filmó el resultado. El vídeo es quizás un ejemplo dramático de como los seres humanos de todo el planeta Tierra sienten un enlace común como parte de una sola especie. La felicidad es con frecuencia contagiosa y pocas personas pueden mirar el vídeo antedicho sin sonreír.

Jo l'he trobat extraordinari, i efectivament, no vaig poder evitar de somriure, tot i que de cop, vaig témer, potser de manera absurda, que sortís també Budapest. En fi, un cop comprovat que no, l'he tornat a veure diverses vegades, i ja alleugerit i sense por, el trobo emocionant. Crec que paga la pena veure'l diverses vegades i observar la gent que hi surt, a su puta bola, sense tallar-se un pèl, desinhibida, només ballant esbojarradament... i sentint-se feliç per uns instants.

Voluntariar: en homenatge al Jordi Seriola

El passat dia 7 vaig veure al Jordi passejant en bici pel poble, camí de la seva botiga, en companyia d’un gosset que l’anava seguint. Era una imatge entranyable i vaig pensar "quant afortunat era el Jordi, perquè encara tenia el seu fillet". És un pensament que ara se’m cola sovint, desproveït de qualsevol negativitat, només és que la presencia d’alguns pares em recorda l’absència del David.

Poques hores desprès, la matinada de dissabte, el Jordi va ser atropellat prop de Castellar, mentre feia el que més li agradava, anar en bici. Les coincidències, per mi, no poden ser més frapants.

A en Jordi li tenia un especial apreci, perquè a part de l’amabilitat que sempre tenia a la botiga, un dia li vaig portar la bici del David, una adquisició desafortunada per part meva, i em va suggerir de canviar algunes peces i afegir alguns accessoris. El David va quedar encantat amb la seva “nova” bici reciclada. Aquell fet, com és lògic, va cobrar desprès una significació molt diferent per mi, cada vegada que tractava amb el Jordi.

Avui diumenge s’ha celebrat a Sant Quirze una cursa de BTT, on s’ha fet un homenatge pòstum al Jordi. Jo sentia la necessitat de no passar pàgina com si res, i fer alguna cosa per ell. Així que vaig contactar amb l’organització, i em van oferir la possibilitat de fer de voluntari. Avui he matinat, i he anat cap allà, on m’han assignat una tasca ben "adient" : controlar i facilitar el pas de ciclistes per creuar la carretera de Rubí.

Ha estat un matí molt enriquidor. Mentre esperava el pas dels participants, he estat xerrant amb els membres de la Creu Roja i de l’ADF de St.Cugat. Tots ells, voluntaris. He flipat veient com són gent que es dona als demés a canvi de res ‘material’. Potser troben les seves gratificacions morals, socials o anímiques, però ells dedicaven un matí de diumenge, simplement a vigilar o prevenir accidents d’una cursa de ciclistes de la que ni tan sols havien sentit a parlar massa. Jo estava allà perquè tenia una motivació ‘extra”. Però aquelles persones, no. El voluntariat forma part de la seva quotidianitat.

L’experiència m’ha proporcionat sensacions molt gratificats, i he tornat alegre i agraït. Fa poc vaig llegir en un llibre del Dr.Rojas Marcos que en català o castellà no existeix un verb que expressi l’acció de realitzar activitats voluntàries desinteressades, cosa que si passa en les llengües germàniques. Seria una cosa així com ”Voluntariar”. I és que “les reaccions generoses i solidàries cap a altres persones són una font rica de satisfaccions”.

Va per tu, Jordi.

Per cert, en Jordi, juntament amb altres amics de la penya ciclista, va fer de voluntari a la Cursa del David.

"La generosidad trae felicidad en cada etapa de su expresión.
Experimentamos alegría al formarnos la intención de ser generosos.
Experimentamos alegría en el mismo acto de dar algo.
Y experimentamos alegría al recordar el hecho de haber dado"
Buda

Haití: sensacions contradictòries

El passat dissabte vam fer un concert amb el Cor Carlit a l’església del Franciscans, un concert per recaptar fons per la Fundació Nuestros Pequeños Hermanos que té cura de nens a Haití, un dels països més pobres del món. M’agradaria explicar com va anar el concert i les meves sensacions, però avui prefereixo no fer-ho. Prefereixo reflexionar sobre una altra tema relacionat amb aquest concert.

Poc desprès de l’actuació, tots els membres del Cor vam rebre un missatge d’agraïment del Xavier Adsarà, president d’aquesta Fundació NPH. Juntament amb l’escrit d’agraïment, ens adjuntava una carta del Pare Ricardo, màxim responsable de NPH a Haití, on explicava un esdeveniment terrible que va tenir lloc el passat divendres dia 7 de novembre. Em permeto transcriure-la:

"Hola amigos,

Ayer, un edificio escolar de 5 plantas construido en un barranco cerca de nuestro viejo hospital, se derrumbó, sobre un millar de niños. Se hizo un llamamiento de emergencia en la radio para solicitar médicos y personal capacitado. Nos fuimos enseguida. Llegué a casa justo ahora.

Hemos trabajado como soldados todo este tiempo. Trineos, martillos, linternas, palas y manos. Hemos podido rescatar alrededor de 8 niños muy maltratados después de romper mucho hormigón y excavar, y también retiramos muchos niños muertos de entre los escombros.

Otros equipos rescataron también un buen número de niños, especialmente médicos sin fronteras y soldados de las Naciones Unidas, pero aún así hay muchos niños que han muerto bajo los escombros.

Miles de personas alineadas en los barrancos ... familias de los niños, vecinos, viendo el llanto y gemidos, el sonido de los gemidos de la gente llena todo el valle fue terrible oír el sonido de los gritos de los niños en el marco del cemento.

muy, muy triste

Uniros a nosotros en oración por todas las familias afectadas después de esta nueva tragedia en este país

Me alegró ver a tantas personas de nuestro equipo de Nuestros Pequeños Hermanos y del equipo del St. Luc para ayudar llevando agua para los trabajadores y el pueblo atrapada por el hormigón retirando a los muertos socorriendo a los heridos ayudando a cavar

Muchas gracias por vuestra preocupación

Rick fr“.

Aquesta notícia la vaig llegir als diaris aquest cap de setmana. Aquesta notícia ha passat sense pena ni glòria pel nostre 'primer' món. Confesso que jo també hi vaig passar molt ràpid per sobre. Llegint aquest relat, però, hem quedo glaçat i commocionat. Ha estat com una bufetada i m'he hagut d'aturar. Puc imaginar el que ha de ser el dolor infinit per la pèrdua d’un fill, els moments de caos, de confusió, de patiment, d’angoixa extrema que es devien viure al voltant d’aquella escola. I em pregunto consternat perquè, en general, ens commou tan poc quan aquestes tragèdies passen en un país llunyà, desconegut i pobre. Perquè tinc la sensació de que tendim a pensar fugaçment que aquestes persones més acostumades al patiment que nosaltres viuen aquest episodis d’una altra manera més resignada? Perquè no ens mobilitzem i ens solidaritzem com ho faríem si això passés al nostre país o a un del nostre entorn? Pensem un moment si s’hagués ensorrat una escola amb 1000 nens, morint molts d'ells, a Barcelona, a Milà o a Nova York. No val pensar que en aquests llocs això és impensable, donat el nivell social i d’infraestructures. Penso que això encara ho fa més infame. I tanmateix, crec que col.ectivament n’hem fet molt poc cas, molt poca compassió, nul.la solidaritat.

No sé... NO pretenc donar lliçons a ningú ni despertar cap consciència. Simpelement , de vegades m’avergonyeixo de mi mateix.

Xerrada Àlex Rovira

(11-XI-o8) El passat dia 6 va tenir lloc a l'Auditori de Ripollet la xerrada de l'Alex Rovira. Crec que va estar molt brillant. Va parlar amb molt respecte i humilitat, ell mateix va dir que mai no havia donat una conferència tan difícil com aquella, i penso que va ser molt valent . Entre els assitsents, molts pares 'orfes', i crec que tots vam coincidir en la utilitat de les paraules de l'Alex. Paraules que curen.

Des d'aquí vull agrair a l'Àlex Rovira la seva col.laboració desinteressada i l'immens obsequi que ens va fer a l'Associació Un Nou Horitzó; i també a la Montse Mas per la seva tenacitat i esforç per aconseguir la presència d'aquest prestigíós conferenciant.

M'he permès penjar, com a comentari d'aquest post, un resum de les idees més significatives que es van escoltar durant la xerrada, per cortesia de l'Andreas, el pare de l'Àlex Manz. Per cert, va dedicat a la Kalidoscopi i a la MartaB. pel seu interès en conèixer els detalls de la conferència.
______________________________________________________________
(04-XI-08) Ens plau informar.vos que el proper dia 6 de novembre a les 18:30 hores tindrà lloc, a l’Auditori de Ripollet, la tercera xerrada col•loqui que organitzem des de la nostra associació, UN NOU HORITZÓ. En aquesta ocasió tenim el plaer de comptar amb la presència de l’ÀLEX ROVIRA, economista, escriptor i conferenciant internacional, autor d’obres de gran impacte, entre les que es troben La brúixola interior, La bona sort, Paraules que curen, El laberint de la felicitat i La Bona Vida. L’Àlex és especialment reconegut com a pensador i expert en el coneixement i desenvolupament del comportament humà.

Volem que ens parli de sentiments, d’emocions, d’actituds positives; de creences limitadores i de capacitats personals. Volem compartir les seves reflexions sobre com podem continuar trobant sentit a la vida desprès de la pèrdua d’un ser estimat. De com podem fer front a aquesta adversitat que ens ha tocat viure i trobar novament el nostre lloc en una vida incerta. En definitiva, de com podem continuar vivint...

Us recordem que a la nostra associació, UN NOU HORITZÓ, ens dediquem a l’acompanyament en el dol a persones que han patit la pèrdua d’un fill dins l’àmbit de convivència familiar, i des d’aquestes línies volem agrair profundament a l’Àlex Rovira la tendra deferència que ha tingut cap a nosaltres, en atendre i acceptar la nostra invitació.

Estem convençuts que tenim una extraordinària oportunitat d’escoltar les interessants reflexions d’aquest gran pensador i us convidem a tots a compartir amb nosaltres aquesta xerrada.

Ripollet i Sant Quirze del Vallès , 21 d’octubre 2008

COR CARLIT

Diu l'Àlex Rovira que "els nostres anhels i el nostre coratge sempre aniran del bracet; l'anhel ens convida a créixer i el coratge ens fa créixer"

Doncs bé ja fa unes setmanes que m'he unit al Cor Carlit. Va sorgir l'oportunitat, i la vaig agafar. És un cor de gospel que jo sempre he trobat magnífic. El tenia idealitzat i en altres circumstàncies, crec que mai no hauria gosat ni pensar que en podria formar part. Malgrat el yuyu que em feia el brillant nivell que té aquest Cor, i la incomoditat de baixar a Barcelona per assajar, de seguida m'he sentit molt ben acollit i integrat i he trobat una nova il.lusió per seguir endavant. Crec que el David m'ha fet un gran regal, el coratge, que no és l'absència de por, sinó la capacitat d'enfrontar-s'hi i controlar-la, i també de "prendre consciència de que hi ha alguna cosa per la que val la pena arriscar-s'hi" (també Àlex Rovira dixit). I amb el coratge es poden intentar complir els anhels.

En fi, que jo segueixo i segueixo, aprofitant tot el que em permet seguir enxufat a la vida, mentre aquesta duri. Ja em vaig prometre fa temps que ho faria pel David.

Per cert, aprofito per informar que el proper dimarts 2 de desembre, el Cor Carlit fa una actuació a la Sala 2 de l'Auditori de BCN amb motiu del seu 20è aniversari (entrades al tele-entrades a partir del 15 d'octubre)

"No és perquè les coses siguin difícils, que no ens hi atrevim. Més aviat les fem difícils, quan no ens hi atrevim"
Séneca

Síndrome de sensibilitat química múltiple

"Fatiga permanent, dolor d'articulacions, disfunció mental... Li diuen "sindrome químic" (SQM) o "intolerància química múltiple" i és una severa dolència que condiciona la vida de milions de pacients. Malgrat tot, a Espanya, l'Administració ni tan sols reconeix la malaltia."

Fa poc, una persona que no coneixia, es va posar en contacte amb mi per expressar-me els sentiments que li havia causat la trobada per casualitat del blog del David. Em ve escriure paraules molt belles, des de el que jo percebo com un elevat grau de consciència, paraules que, com moltes altres que hem rebut i seguim rebent, em van donar molt de consol. I vaig percebre també una gran capacitat d'empatia.

Aquesta noia té un blog, del que no em va dir res, però al qual jo hi vaig arribar, per saber una mica més d'ella. I em vaig trobar que parla d'una malaltia que pateix i que no havia sentit a parlar: "el síndrome de sensibilitat química multiple". Profunditzant en aquest blog, molt específic i tècnic, vaig començar a intuir que es tracta d'una malatia cruel, perquè condiciona extraordinàriament la qualitat de vida dels qui la pateixen, i perquè hi ha molta imcomprensió.

Aquesta malaltia, així com una altra de la que he sentit a parlar darrerament, el "sindrome de Rett", arran del llibre i la campanya divulgativa que fa de manera admirable i amb coratge la mare d'una nena afectada, l'Elisabet Pedrosa, m'han fet pensar en molta altra gent que també pateix molt. I em debato entre el meu propi procès per refer-me de la mort del David i la necessitat d'empatitzar i ajudar a altres persones.

He intercanviat alguns mails amb la Mariajo, que m'ha semblat una persona extraordinària, amb molta força i saviesa, amb un alt nivell de consciència i compromís. I que em va dir una frase que m'ha ajudat molt per posar ordre a les meves contradiccions internes : "En general es difícil empatizar, o al menos ser consciente de querer tender a ello… Sé que tú lo haces pues lo transmiten los espacios que mantienes, pero cuidado de no echarte a tus espaldas más de lo que puedas : sinceramente, no te preocupes de nosotros más de lo que es la normal curiosidad y compresión."

Ostres, m'ha fet veure que prou tenim amb la nostra pròpia i dura realitat, i amb la necessitat de poder interactuar amb persones que també han perdut fills, com a part del nostre procès de dol, tasca que requereix de bona part de les nostres energies. Però, al mateix temps, m'agradria no esquivar aquests temes i fer un petit esment, un toc d'alerta, per donar a conèixer aquesta malaltia, dura relitat per la Mariajo i moltes altres persones. El seu blog és: http://mi-estrella-de-mar.blogspot.com/

Mariajo, mucha suerte, muchas gracias por habernos dedicado una parte de tu tiempo y todas tus bellas palabras, y desde estas línieas quisiera enviarte mi modesto setimiento de comprensión y un poco de esperanza.

Es Grau: aprenent un altre cop a fer Vacances

Es Grau, on hem après a estimar a l'Eva, per haver-nos dut al seu entorn més íntim. On hem gaudit plenament de l'estimació, de l'amistat, de la companyia, de la natura. On hem començat a aprendre a estar amb el David d'una manera diferent. On hem començat, tímidament, a aprendre de nou a gaudir de les vacances. On hem trobat una mica de pau.

"Es Grau no és el mateix. Ahir va canviar.
Se sent la vostra petjada.
Manca la vostra presència.
Al vespre a la terrassa, a en Roger
li va semblar sentir la veu d'en Natxo.
Els gats volten i volten...
on és aquella nena?
Ens queda el perfum d'una espelma,
i la seva llum...
El gran tresor de s'Illa"

J N J R
10-ago-2008

Segueixo corrent...

Amb l'excusa de les curses, estic coneixent Catalunya, i fent molts amics. Des del passat 15 de juny, he fet quatre curses més:

La Cursa del Templers 10 Km, a Lleida, on vaig anar amb el Joan, que és un fenomen com atleta i encara més com a persona. A Lleida vaig fer 44'56", tot i la tremenda pujada final al Castell dels Templers.

Posteriorment, la Cursa de la Campana, a Vacarisses. La meva primera i darrera (crec) cursa de Muntanya. Aquella cursa la vaig acabar a l'Hospital, amb una fractura oberta al dit, per una caiguda absurda quan faltava menys d'un quilòmetre. Vull donar les gràcies a les assistències sanitàries i de protecció civil, i sobretot al Xavi, per l'ajuda emocional. Més que el fet de les ferides en sí, l'experiència de l'accident, el soroll, l'ambulància, les urgències, l'hospital... buff... van ser emocions molt colpidores, tot pensant en el David. Però crec que vaig sortir molt reforçat.

Ja recuperat, una nova cursa de 10 Km., aquesta vegada l'anomenat Campionat de Mig fons d'Andorra. Una cursa dura i anàrquica (46'50"), però molt xula. Vaig pujar dissabte amb el Xavi i vam dedicar quasi tot el cap de setmana al running i a compartir amistat.

I finalment ahir, la Cursa de l'Espluga de Francolí, de 15 Km., sota una calor bestial. Vaig tornar a fer viatge amb el Joan, tot quedant a Rajadell, prop de Manresa, i desprès parant a sopar a Tàrrega, apa! la Volta a Catalunya!. Una cursa extraordinària, força dura, que passa per dins del Monestir de Poblet, i enmig d'un paisatge ben bonic.
En totes les curses, he coincidit amb molts amics correcats, i l'ambient de camaraderia és tope gratificant i de vegades, emotiu. Estic molt orgullós de pertànyer a aquest club i de tot el que m'està permetent viure. A vegades penso que la meva afició per córrer m'ha ajudat a sobreviure...

Per cert, ja porto 1.011 kms. acumulats des de que va començar aquest any 2008... semblo el Forrest Gump...

Cantar el Messies: èxit o fracàs?

Divendres passat em vaig presentar, agosaradament, a una audició per formar part del cor participatiu que cantarà el Messies de Hendel al Liceu.

http://www.fundacio.lacaixa.es/musica/mesias_ca.html

No vaig ser acceptat.

D'una banda crec que és important parlar també dels nostres fracassos. I d'altra banda, en el fons estic molt content perquè em vaig atrevir a fer una cosa què en altres temps hauria estat completament incapaç, precisament per por al fracàs.

"Debes hacer las cosas que crees que no puedes hacer"
Eleanor Roosvelt

Concert Homentage pel David

El passat 23 de maig vam fer el concert d'homenatge al David amb motiu de la commemoració del primer aniversari de la seva marxa física. Ja vaig escriure un post al bloc del David en relació a tot el que va representar aquell acte. Ara penjo un resum amb els moments més emotius per si algú ho vol rememorar.

10 Km. de Pineda

El passat dia 1 vaig anar córrer a Pineda de Mar, una de les curses de més prestigi entre els corredors. Va ser una passada, mai havia corregut amb tanta pluja. Al principi tots intentàvem ingenuament mirar d'evitar els bassals, per no mullar massa els mitjons. Però la pretensió era ridícula. De seguida vam haver de travessar bassals immensos, tolls i rieres, amb l'aigua de vegades arribant a mitja cama. M'ho vaig passar molt i molt bé, i al final ja buscava directament on hi havia més aigua per xapotejar. Molt divertit.

A més, vaig fer de llebre per primera vegada. Vaig acompanyar al meu estimat amic Josep Antoni, per mirar de marcar-li un ritme adient per baixar la seva marca i anar-lo animant. Al final, tot un èxit per ell, perquè va aconseguir baixar la seva millor marca en més de 4 minuts. Molt bé J.A.! I també va debutar el Tiet Jordi com a CoRReCaT, millorant també llargament la seva millor marca. Felicitats, Maguila!! Tot i la pluja, Pineda continua sent la millor cursa per millorar registres...

L'any passat, Pineda va ser la primera cursa sense el David, i allà li van dedicar un minut de silenci. Aquest any ha estat molt diferent, una cursa amb efectes cicatritzants. Gràcies, David, per tanta aigua, va ser molt divertit. Va ser molt diferent...

25 de maig al Berguedà

Ja ha passat el mes de maig. No és que tingués ganes que passés, no, no. Simplement constato un fet. Un dia, i desprès un altre, i tot continua, de vegades tinc la sensació que estem més lluny del David; de vegades, més a prop...

Calia, però, pensar en el cap de Setmana del 25 d'agost, i amb temps, vam decidir passar-lo Gòsol, en companyia d'alguns amics molt estimats. En qualsevol cas va ser un cap de setmana dur, l'Anni especialment lluny de tot allò que li dona força, sentint el dolor amb tota la intensitat, i jo el vaig viure amb un buit enorme i molta apatia i indiferència. En aquells moments res et consola, res t'il·lusiona, res et serveix. Per això, agraïm profundament l'esforç dels amics perquè imaginem que no ha de ser fàcil, aguantar el dolor, i no acabar de saber què més oferir. I ens van oferir lo màxim: el seu amor, malgrat tot.; I la seva presència.

També els nens hi van contribuir. Cada vegada estic mes convençut que els nens veuen més enllà de les nostres paraules. Hi crec fermament, i potser és una capacitat que perdem amb els anys. Van estar especialment tranquils i ben avinguts, com si sabessin que l'equilibri de tots plegats no es podia alterar. Veure'ls a tots ells ens va evocar molt l'absència (o la presència) del David, així com certs llocs o activitats.

Bé, tot plegat, calia passar-ho, i ara, estem convençuts que ho vam fer de la millor manera possible. Us convido a veure unes fotos d'aquests dos dies tan especials. Les foto més maques, com no, són de l'Anni i del Xavi.

Actuació a l'Ateneu

El passat 4 d'Abril vam fer una actuació amb la BQB amb motiu del 10è aniversari de l'Ateneu del Mòn. Desprès de l'experiència de cantar a St.Antoni de Vilamajor davant de tants amics de Ca n'Eva, pares i mares que també han perdut fills, on per primera vegada no em vaig sentir culpable a dalt de l'escenari i vaig poder entendre que cantant em sento bé, que el David segur que és el que vol o voldria, i que podia mostrar a tots els altres pares que puc seguir endavant sense deixar ningú que estimo enrere, aquest concert a la Patronal el vaig gaudir especialment. Aquest és un breu "clip" d'aquella actuació. Apte només pels amants no massa exigents de gòspel d'aficionats.

3 dies a Londres

Aquests dies de Setmana Santa va decidir fer una escapada a Londres amb la Imma, tot aprofitant que una amiga nostra de la Farmàcia, la Sabina, s'ha anat a viure-hi. Ho vam fer sobretot per l'Anna, però crec que també per nosaltres. Són d’aquelles coses que no tens cap ganes de fer, per les què és difícil il.lusionar-se i que a mida que s’acosten van provocant un cert temor per haver de sortir dels límits coneguts on hem après a conviure amb la marxa del David. Però també som conscients que l’Anna necessita seguir mantenint l’alegria per viure. I nosaltres també, perquè si el David s’ha anat, segur que no és per que visquem amb amargura. Aixa doncs, per ell, volem donar gràcies cada dia de que estem aquí i que tenim molt per aprendre i donar.

A Londres vam passar una dies molt tranquils. Només arribar a l’hotel, igual que ens va passar a Suïssa, ens va succeir una cosa sorprenent, molt sorprenent, i que per nosaltres era un missatge directe del David per convidar-nos a gaudir del viatge i per dir-nos que segueix amb nosaltres.

Crec que Londres és una ciutat molt còmoda per visitar, amb un transport públic excel·lent, i una escenografia molt peculiar i identificable, que et permet, crec, tenir la sensació de que estàs una mica al centre del món, llocs molt coneguts encara que no hi hagis estat mai. Va fer un fred imponent, de fet ens va nevar força, però vam anar passejant sense presses pels llocs més emblemàtics. Fins i tot vam tenir l’oportunitat d’anar a veure un dels nombrosos musicals que es fan a Londres, un que es deia “Wicked”, amb uns efectes visuals increïbles. L’Anna petita va ser molt feliç, i nosaltres, en general, vam estar molt serens, gaudint de l’Anna i de la companyia, sempre tenint molt present al David als nostres pensaments.

La Marató de Barcelona

Doncs el passat dissabte dia 2, per fi vaig córrer una marató. I la vaig acabar. Després de molts mesos de preparació, vaig sortir tranquil i ingènuament confiat. Fins al km. 30 les sensacions van ser molt bones. Anava corrent amb el Xavi i altres amics que anàvem trobant. L’Anni , que ens anava seguint en metro, anava apareixent cada 5 kms. Era la referència per “trossejar” mentalment la cursa i esperar amb delit el següent punt de trobada. Però al km.33 van entrar els dubtes i aquí el factor psicològic em va jugar una mala passada. Passat el km.39, em vaig aturar. Però només quedaven 3 kms, i tot eren crits d’amics corredors que em deien que no m’aturés, alguns s’oferien a fer-me de llebre. Al final vaig tornar a posar-me a córrer però van ser tres kms. molt durs, el carrer Sepúlveda es va fer interminable, una tortura.

Al final, però, vaig tenir un bonic premi. L’speaker, que és un company de Corredors, em va reconèixer i va dedicar per megafonia la meva arribada al David . I l’Anni era allà per sentir-ho. Va ser un moment molt emotiu i especial.

Just al arribar, em va emocionar veure que m’estaven esperant el Miquel i el Xavi . Estava tan destrossat físicament que vaig dir que mai més correria una Marató. Ara ja no estic tan segur, i passat els dies, ja començo a valorar una mica més el que significa acabar una marató. Per cert, el temps final va ser de 3:58:14, just per sota de l’objectiu previ que era acabar en menys de 4 hores.

La Marató de Barcelona és una cursa imponent, pràcticament plana, discorre pels llocs més emblemàtics de Barcelona, que aquell diumenge em va semblar una ciutat especialment bonica. A mi em va agradar sobretot el moment en què la cursa arriba al mar. Enguany es van apuntar 9000 corredors dels quals més de la meitat eren estrangers.

Per cert, el dorsal que em va tocar, el 4134, conté una succesió de números molt emblamàtic per nosaltres. Algú veu el mateix que nosaltres? gràcies, David...

Marató de Barcelona: Rien ne va plus....

Bé, si no passa res que m'ho impedeixi, diumenge que ve intentaré acabar la meva primera marató. Ara representa que ja tota la feina està feta, i aquesta setmana toca entrenar molt suau i cuidar molt l'alimentació i el descans. L'any passat no la vaig poder córrer perquè em vaig fracturar la clavícula just a un mes de la prova. Llavors em va semblar una mala jugada del destí. Ha passat un ja any, un any en el que la vida m'ha donat el cop més dur i de pas, s'ha encarregat d'ensenyar-me el que realment importa.
Ara tinc molts dubtes sobre si seré capaç d'aguantar els 42,192 Kms. Diuen que aquests dubtes són normals i que no tindré cap problema per acabar en menys de quatre hores. El que tinc clar és qui m'acompanyarà tot el recorregut, en el meu cor, i si acabo, Ell serà en qui primer pensaré...


Actualitzo:
Són les 19 hores del 1 de Març, demà ja és el dia. Estava una mica trist aquesta tarda, però he rebut aquest poema d'una bona amiga que ja fet diverses maratons, i m'ha fet tornar la il·lusió per demà, ha sigut una sensació molt càlida (gràcies a tots pels vostres comentaris d'ànims!!!):




Costa imaginar-se què se sent
quan falten menys de dos dies
per fer la marató
tot és com una incògnita:
què passarà?, com em trobaré?
Pots fer-te la pel•lícula
com amb moltes altres coses a la vida
però després, segur que tot és ben diferent
(sempre és diferent i sempre és millor, com és això?)
perquè de l’angoixa i d’una certa inseguretat
segur que s’esdevé una gran satisfacció,
la realització d’un somni de fa molt de temps.
Quan vaig fer la marató
recordo que vaig pensar
amb el dia a dia d’entrenaments
quan feia fred i era molt d’hora pel matí
i que al córrer al passar el carrer
quan el semàfor anava a canviar,
em feien mal les cames...
Recordo que va ser un dels millors dies
de la meva vida,
aquell catorze de març, a Montjuic.
A la tarda encara hi vaig tornar
a recollir romaní florit
i cap a casa amb aquell tresor immens
que vaig compartir sobretot, amb mi mateixa.

I segur que tot és ben diferent de com t’imagines

segur que serà diferent, segur que serà molt millor!

Xènia

29 de febrer de 2008

Dues Mitjes Maratons, dues sensacions diferents

El passat dia 20 de gener vaig còrrer la mitja marató de Terrassa. Va ser un matí extraordinari. Ple d'amistat i de mostres d'afecte. Un matí per compartir amb amics correcats i que vaig viure relaxat i molt content. Vaig conèixer en Pluvinet i en Marc01 i juntament amb el Xavi, vam far quasi tota la cursa plegats, fent relleus i amb bon ritme. Al final, em va sortir una marca impensable fins fa pocs dies, tot baixant quasi 6 minuts la meva anterior marca personal. En acabar vaig coincidir amb en Granadero, que és qui va guanyar la Cursa memorial del David i qui ens va regalar la copa. En resum, vaig tornar a casa satisfet i amb molta pau.

Quinze dies desprès, tot va ser molt diferent. Vaig anar a Granollers a còrrer la seva prestigiosa mitja. L'any passat havia anat amb l'Anni, l'Anna i el David. Ahir, només arribar a Granollers vaig començar a sentir una forta enyorança del David. Tot em recordava a ell, cada instant d'aquell matí, cada racó, com ho va viure, la seva actitud, la seva imatge. Ahir vaig sentir una gran desolació, i em vaig mostrar apàtic i insociable. Desprès a la cursa tampoc vaig tenir bones sensacions i vaig patir força. Tot i així vaig tornar a fer marca personal, però ahir m'era exactament igual. Vaig tornar a casa trist sense poder aportar gaire energia.

Malgrat tot, em quedo amb la xerrada amb el Miquel, que és un amic correcat que m'ha donat molt suport aquests mesos i a qui vaig retrobar a Granollers. I, per suposat, amb la gran cursa del Xavi, que està en un estat de forma extraordinari i va fer un "carrerón" i una gran marca.

Pel meu amic Xavi

Ha passat un any des d'aquestes dues fotos. Totes dues corresponen a la Cursa del barri de Sant Antoni. Avui fa un any, les coses eren molt diferents. El David estava a casa, en aquells moments ni pensava amb ell, perquè mai no acostumem a pensar en les coses que creiem nostres per sempre. Ha passat un any, el pitjor de la meva vida, un any en el que he perdut la sensació física de tenir al meu costat una de les persones que més estimava.

Però aquestes dues fotos, així, juntes, són un símbol d'altres que no han canviat gens, i si de cas, a millor. Veient-les me'n adono que el Xavi ha continuat al meu costat dia a dia, oferint-me la seva amistat incondicional, aguantant el meu dolor, escoltant els meus sentiments, compartint el seu temps, explicant-me les seves inquietuds i fent-me passar molt bones estones.
Gràcies, Xavi, ets un amic collonut.

Ja saps el que per mi significa 'Le Petit Prince'. El passatge de la guineu és un dels més especials. En ell, el petit príncep diu: "Només era una guineu igual que cent-mil d'altres. Però ens hem fet amics i ara és única al món". És un llibre molt savi.

MÀGIA EXPLICADA

Un vídeo molt xulo. Sorprenent. De tota manera, no sé que pensaran altres mags. M'ha agradat veure'l, però a partir d'ara quan torni a veure aquest número, segur que me'l miro diferent.
Em sé d'un a qui això li hauria flipat. Segur que ho ha vist amb mi...

Canviar la QUEIXA per SOLIDARITAT, GRATITUD i ALEGRIA

La Maria és la filla de la Montse Prats, una mestra de l'Escola del David i l'Anna, molt estimada per nosaltres. La Maria està al Senegal treballant de cooperant. Aquesta és la seva felicitació de Nadal d'enguany. Contundent, senzilla, tendre, bella.
Mentre aquí sempre ens estem queixant, hi ha persones que viuen d'una altra manera.
Per pensar-hi.
Felicitats Maria, i felicitats Montse.

42 anys

El passat dia 24 vaig fer 42 anys, tot un privilegi això de fer i acumular anys. Aquests són els regals més preuats: el de la meva filleta Anna i els del Carles i la Núria. I també el del David, que m'ha ensenyat aquest Nadal a seguir superant proves sense por, a educar el dolor, a viure amb serenitat, a estrènyer els vincles d'amor i amistat, i a fer un esforç pels qui tinc a prop .

Sica Sni Ihambla

En Joan Lluís Parra és un músic que ha fet aquesta cançó que recull textos de nadius autòctons d'Amèrica del Nord. Ens va proposar a la Bella Quirze Band si el volíem acompanyar per fer els cors. Desprès de gravar aquests acompanyaments pel CD, posteriorment vam fer una sessió pel VídeoClip. És el primer cop que participem en un, almenys jo. Durant la gravació, se'm va fer molt pesat repetir una vegada i una altra la mateixa cançó (coses del tècnic que mai no acabava d'estar satisfet), però un cop vist el resultat, crec que pagava la pena. Si el voleu veure, aquí el teniu.

Joseph and the amazing technicolor dreamcoat

El passat dissabte vam anar a veure l’obra de teatre musical “Josep i l’increïble abric de colors”. Aquesta obra és el primer musical d’Andrew Lloyd Webber i Tim Rice, creadors d’altres obres com “Jesucrist Superstar”, “Phantom in the Opera” o “Cats”, entre d’altres. El van crear al 1968, quan tenien 20 anys i des de la seva estrena en el format actual al West End de Londres, no ha deixat de representar-se arreu del món. Encara avui, es pot anar a veure a Londres, i fins el juny del 2008 no hi ha entrades.

L’equip del Teatre del Sol de Sabadell ha fet un muntatge ple de talent, energia i imaginació. La música de Lloyd Webber és excel·lent, com també ho són les veus i la interpretació dels actors així com l’espectacular escenografia, on es combinen números musicals diversos: western, cançó francesa, tango, rock, musica el carib, de cabaret. En resum, per nosaltres va ser una vetllada inoblidable. Si teniu ocasió, us recomano que us acosteu a Sabadell a veure aquesta obra. El preu de l’entrada són 22 €, que veient com està el pati, i la qualitat del muntatge, em sembla un preu molt més que raonable. I a més, suposa l’estrena per primera vegada d’un musical de Lloyd Webber en català!!!

AMAZING GRACE

Dijous dia 22, vam fer una actuació amb la BellaQuirzeBand a l'IES Arraona de Sabadell, amb motiu de les celebracions del seu 40è aniversari. A part de que el concert va resultar molt exitòs, i de que ens vam sentir molt bé sobre l'escenari, el fet més destacable pe mi va ser el debut de l'Anni com a solista, interpretant juntament amb l'Esther, aquesta bonica peça, de nom Amazing Graze. Anni: vas ser molt valenta, vau cantar molt bé, i t'estimo molt. Sé que el David et va estar donant coratge per poder cantar...

Més Kilómetres acumulats

Tres curses més aquest mes de novembre. El dia 4, el cross de Sants, que de cross només té el record del seu origen, perquè és un 10.000 sobre asfalt pel barri de Sants. 45'23" de marca, estic molt satisfet per aquestes alçades de la temporada.

El diumenge 18, la Mitja Marató de Ripoll. 21 Kms. per uns paratges extraordinaris, de Ripoll a Sant Joan i tornada. 1h48'27" de marca i sobretot, bona companyia d'amics Correcats durant tota la cursa. Algun problemes físics em van fer pensar en abandonar, però estic molt content d'haver aguantat i haver acabat. Quan vam arribar a Ripoll a les 8:30 estàvem a -8º sota zero. Anava amb pantalons d'esquí i no estava gaire convençut de treure-me'ls per córrer...

I avui, una clàssica, la multitudinària Jean Bouin per la Gan Via, Pg.Sant Joan, Colom i Paral.lel. Potser he estat massa conservador tota la cursa tement la pujada del final pel paral.lel i sobretot el carrer Lleida. Al final 46'06". En qualsevol cas, he millorat la marca de l'any passat en més de 2 minuts.

Segueixo acumulant kilòmetres, és una activitat que em permet evadir-me una mica, i compartir moltes estones amb bons amics. Al David no li agradava gens aquesta afició, i crec que pensava (pensa) que jo estava (estic) una mica pirat matinant i dedicant tantes hores a córrer. Potser per això, quan corro no tinc aquella trista sensació de 'tot el que ens hem perdut', i això em dóna molta serenitat.

Dol a les Terres de l'Ebre

Dissabte passat, l'Ester i l'Antonio, amics i companys del grup de dol, ens van guiar per una terra extraordinària que, malgrat la seva proximitat, no coneixíem. Al costat del majestuós baix Ebre, vam visitar les coves de Benifallet, d'una bellesa encisadora. La guia, de nom Cinta, ens va explicar amb precisió i molta tendresa amb l'Anna petita, tots els secrets d'aquestes coves, d'aspecte màgic. Després vam travessar, per un carretera impossible, la Serra de Pàndols, una immensa mole vertical de granit, per descobrir el seu secret més ben guardat: El santuari de Fontcalda. Està situat en un entorn increïble, al costat d'unes gorges d'aigües verdes i cristal.lines. Cap al tard vam baixar a Miravet, on sembla que el temps s'hagi aturat. Ens vam aturar a contemplar en silenci la figura del castell, retallada sobre el riu, què baixava decidit però tranquil, il.luminat pel llum del capvespre, i que semblava dir-nos que, malgrat tot, la vida segueix, i que la millor manera de viure-la és deixar que et porti, com el riu que flueix.
Després vam acabar creuant el riu, fent servir el darrer transbordador del dia. Conegut com el Pas de Barca, transporta vehicles i vianants d'una riba a l'altra, en silenci, fent servir només la força de la corrent.
Va ser un dia molt agradable i emotiu, en el que vam poder compartir sentiments i experiències amb aquesta estimada parella que també han perdut al seu fill recentment. Mentrestant, l'Anna petita escoltava...

Manresa: Corre contra la leucèmia

El passat diumenge em vaig acostar a Manresa a fer una cursa un xic especial. Es tractava d'una cursa de 10 kms., una distància habitual, però enguany el lema de la cursa era "corre contra la leucèmia", amb el suport de la fundació Josep Carreras. Tenia un interès especial a anar-hi per fer costat a un bon amic, el Lluís Vila, que va perdre al seu estimat germà David víctima d'aquesta cruel malaltia. El Lluís també és correcat i de seguida que va saber de la nostra tristesa, es va posar en contacte amb mi, em va donar molt suport i va ser el primer que em van parlar de l'Elisabeth Kubler-Ross. Des de llavors, sembla que m'uneixi a ell un d'aquells fils invisibles. Ell i el seu propi germà tenen molt a veure en aquesta inicitiva tan emotiva. A més, en Lluís és un artista magnífic, lo millor que he vist en molts anys. Us convido a veure el seu blog perquè paga la pena: http://www.vilatrenca.blogspot.com/

Quant a la cursa, va ser especialment maca, amb un recorregut molt suau enmig dels carrers de Manresa. El Xavi i jo ens la vam prendre un altre cop amb molt de seny i vam fer 48 minuts a un ritme molt còmode. Fins la propera, el dia 4, els 10 Kms. de Sants.

Llocs Emblemàtics

El passat dia 6 d’octubre vam estar a Gósol, al peu de l’imponent Pedraforca.
Posteriorment, el 13 d’octubre, vam visitar el Santuari de Queralt i el Pi de les Tres Branques, llocs de molta serenor i bellesa.
Aquest cap de setmana hem estat al Santuari de Pinós, al costat mateix del centre geogràfic de Catalunya, al Solsonès, enmig d’un paisatge immens, despoblat, a voltes intens, a voltes desolador.
En tots aquests llocs hem pogut gaudir de la companyia de bons amics i del bonic paisatge de tardor primerenca.
Tots aquests llocs, molt emblemàtics, ens han evocat fortes sensacions, en contacte amb la natura, amb la història i amb la immensitat. En tots ells hem trobat molta pau, també tristesa, també esperança. Sembla que anem buscant llocs especials on trobar respostes.

MITJA MARATÓ DE PUIGCERDÀ

Avui he fet per primera vegada la Mitja Marató de Puigcerdà. Crec que és la cursa més maca que he fet mai, almenys pel que fa al paisatge. La cursa ha transcorregut per carreteres veïnals i per trams de pista, enmig d’una vegetació tenyida de colors de tardor, a estones trepitjant fullaraca, a estones sota fulles seques que anaven caient, corrent al costat de petits rierols, sota túnels naturals de salzes o al costat de pollancrades daurades, o per urbanitzacions de luxe, amb heures granates i aurons vermells. Tot un espectacle pels sentits. Per mi lo millor ha estat que m’he retrobat amb la Cerdanya, passant per nombrosos llocs on ja havia estat amb el David, amb bonics i enyorats records. I això m’ha fet sentir-lo mol a prop. L’Anna i l’Anneta, han vingut a veure’m caminant des de Alp fins a Puigcerdà. M’han esperat a Talltorta, i després les han acostat en cotxe fins a Ventajolà. Des d’allà han seguit a peu fins al Llac de Puigcerdà i després fins a l’arribada al Polisportiu.
Per a l’organització, un 10, tant al lliurament de pitralls i xips, pel recorregut escollit, pel perfecte control d’accessos i cruïlles i sobretot pel bufet del final, abundant i variat, molt d’agrair. I tot per un preu molt raonable per una mitja, 10 € pels federats.
He trobat pocs correctas, només al Markitus, i després he conegut al VictorC i a l’Oriol. Encantat de conèixer-vos.
Quant a la vessant esportiva, objectiu aconseguit, que era baixar de 1h50’. Al final 1:49:03. El perfil era duríssim, amb pujada constant des del Km.10 fins el 17 i un tram brutal del 16 al 17, però he anat amb seny, de menys a més, com ho demostra que durant tota la prova he anat avançant corredors poc a poc i no m’ha avançat ningú. Estic molt content i amb molta pau.
Una cursa molt recomanable i per repetir.

Ja ens anem rodant a la ràdio

El passat dimarts dia 9 es va emetre el nostre cinquè programa ENTITATS.EDU. Segons el Xavi és el número 4, però també es va emetre el programa pilot, no? Doncs aquest va ser el cinquè.

Si el voleu escoltar, està disponible a Internet a l'adreça: http://www.radiosantquirze.cat/index.php?opcio=sc&node=49

Va, vinga, se'ns veu molt pasarells, però ens va quedar força bé, l'entrevista amb Acció Solidària va ser molt enriquidora i emotiva, i ens ho vam passar bé. A veure que en penseu.

6ª Caminada del Mussol

El passat dia 30 de setembre, vam participar per primera vegada a la Caminada del Mussol. És una excursió a peu organitzada pel Centre Excursionista de Sant Quirze del Vallès i que ja s'ha convertit en pocs anys en una data de referència pels quirzetencs. Aquest any es calcula que van participar unes 1200 persones, tot i que només es van posar a la venda 700 tiquets. El recorregut d'enguany feia 12 Kms. i es va optar per un perfil molt suau, evitant la Serra de Galliners i anar visitant diverses masies molt representatives del nostre municipi. El recorregut es podia fer en quatre hores, al final de les quals vam poder gaudir d'una butifarrada. És un dia especial a St.Quirze, una oportunitat de fer salut, de conèixer el nostre privilegiat entorn i de retrobar-se a molts amics.

ETIQUETA

M'agradaria que totes les etiquetes fossin com aquesta. La vam trobar en una peça de roba. Fixeu-vos atentament en el text i en els pictogrames. Oi que no costa res transmetre missatges d'amor? Fins i tot es pot fer unes modestes instruccions de rentat.

EXEMPLE DE VIDA

Esta historia es de un padre Australiano que realizaba año tras año el Ironman de Australia y su mayor ilusión era competir a lado de su hijo dicha prueba. Por desgracia este pequeño nació con parálisis cerebral. El Australiano nunca vio la situación de su hijo como obstáculo y entrenó muy fuerte junto con su hijo por varios años hasta que llego la hora.

El Australiano de aproximadamente 60 años inscribió a su hijo y a él mismo al Ironman de Australia. Esta es una prueba para gente ejemplar y con convicciones realmente fuertes y terminar el Ironman es algo fuera de este mundo. Esta prueba está compuesta por tres partes comenzando casi siempre al amanecer:

1.- Nadar en el mar o lago un tramo de 4 kms

2.- Salir de nadar y tomar la bicicleta de ruta y recorrer un trayecto de 180 kms.

3.- Terminando la ruta de bicicleta, se termina la prueba con un maratón de 42.5 kms.

Los campeones del mundo lo hacen en 8 horas 15 minutos aproximadamente. Este Australiano lo terminó en casi 17 horas, durante las cuales, autopistas y carreteras estan cerradas para el tránsito provocando los lógicos inconvenientes en la vida cotidiana, pero en este caso, al ver la prueba y quien la estaba ejecutando, la dejaron cerrada hasta que la terminaran por completo, al grado que se hizo de noche!

Quería compartir este gran regalo, porque realmente es un video fuerte, de mucho empuje. Es un ejemplo de vida

Cursa de la Mercè 2007

El passat diumenge vaig anar a córrer la Cursa de la Mercè 2007. Va ser un dia important pels CoRReCaTS, ja que vam estrenar la nova equipació, com es pot veure a la foto. El que passa és que, un cop més, la samarreta que va regalar l'organització també era taronja (com a la Sant Silvestre, a Bombers, a La Llagosta, a Granollers) i llavors vam quedar "camuflats" enmig de la marea taronja. Per cert, aquest acte ja surt a la premsa especialitzada, en aquest enllaç:
http://www.runners.es/Noticias/corredors.cat-correcat-merc%C3%A8-catalu%C3%B1a-internet-kw-noticia.jsp%3Fid%3D2510

Tot i que amb el Xavi ens vam plantejar la carrera com un entrenament de ritme alt, encara estic curt de forma i vaig acabar molt cansat i amb les pulsacions molt altes. El temps, 48:56, interessant si tenint en compte els objectius marcats. Per cert, a la lliga d'Internet, el nostre equip va primer.
http://www.championchip.cat/lliga2007/resultats.php?resultat=clasis/RepClubsxMTots.htm

AVUI ÉS EL NOSTRE ANIVERSARI DE NOCES

El David ens ha donat 12 anys de felicitat i una eternitat de llum i amor.

L’Anna és el nostre tresoret que ens recorda cada dia la joia de viure.

I avui fa 15 anys des que ens vam casar, 15 anys d’un matrimoni que cap altre home hauria pogut somiar mai.

Malgrat que la vida ha estat massa dura amb tu, encara avui em sorprens perquè sempre has escampat incansablement molta alegria i molt amor, i afortunadament, jo m’he quedat amb la millor part.

T’estimo més que mai

Ens estrenem a Radio St.Quirze

Ja podeu escoltar "ENTITATS.EDU", el nou programa de Ràdio Sant Quirze que hem posat en marxa en Xavi Sánchez i un servidor.
S'emetrà els dimarts de 18 a 19 hores i el podeu escoltar al 89.5 de la FM i per internet a l'adreça web:
http://www.radiosantquirze.cat/
A l'apartat "Ràdio a la Carta" trobareu els diferents programes de l'emissora per escoltar-los en qualsevol moment del dia. En breu, hi haurà la possibilitat de descarregar els fitxers a l'ordinador. Us deixo l'enllaç:
http://www.radiosantquirze.cat/index.php?opcio=sc&node=49
ENTITATS.EDU està disponible en la secció "Programes Especialitzats".
Hem obert l'adreça de correu entitats.edu@gmail.com per si ens voleu fer arribar els vostres suggeriments.
Text plagiat descaradament del blog de Raig de Gel (àlies Xavi)

Viatge a Suïssa

Aquest estiu hem anat a Suïssa, quasi per casualitat, on el destí ens ha portat. És un país fantàstic, molt especial. I el viatge també ha estat especial. El primer sense el David. Ell sempre era molt feliç viatjant i els nostres viatges estaven molt dedicats a fer activitats on els nens poguessin sentir-se bé, en plenitud, gaudint. I hem procurat que aquest també ho fos, tot i les dificultats del nostre estat d'ànim. Però entre l'Anna petita, la bona companyia d'amics molt estimats, i sobretot, els continus senyals que ens va anar enviant el David, hem trobat moments de molta pau i quasi diria que de felicitat. Especialment intensa va ser l'ascensió a la Jungfrau, a 3500 ms d'alçada, un dia radiant de sol, després d'una intensa nevada. Crec que va ser un gran regal, un regal del David que ens va permetre sentir-lo de molt a prop, allà dalt, per sobre dels núvols.

També va ser un regal la visita a la Vall de Lauterbrunnen amb les seves cascades naturals a l'aire lliure i les internes de Trumelbach, imponents dins la roca, que et deixaven sense alè. Plovia a bots i barrals i ens va permetre de veure i sentir la natura en estat salvatge, completament desbocada.
Un altre punt interessant i intens va ser la pujada al llac d'Emosson, davant el Mont Blanc. Primer un llarg funicular amb desnivell del 87%. Posteriorment un trenet de joguina, descobert, seguint la carena, vora de l'abisme. I per acabar un ascensor, de nom Mini-Funic, que continuava l'ascensió, ben amunt. Espectacular i amb sensacions profundes.
Una altra ascensió, al Mont Pilatus, immensa mole a sobre de Luzerna, en uns trens de cremallera de llarg recorregut i empinades rampes. La boira només ens va donar una petita treva i així permetre veure el paisatge sobre el llac dels quatre cantons. Especialment entranyable el personal i la magnífica obra d'enginyeria.
I per acabar un passeig tranquil i romàntic, pel riu Doubs, d'una bellesa encissadora. El petit vaixell ens va deixar al començament d'una petita excursió per frondosos boscos fins al Saut du Doubs,una cascada fantàstica que salta esbojarrada entre Suïssa i França.
I com no, no van faltar les activitats divertides, com la visita a l'extraordinari parc Legoland (on vam estar fa 3 anys amb el David i era el seu parc favorit) o la fantàstica baixada en trineus d'estiu, prop de Neuchatel. En aquestes activitats, el David ens va enviar senyals ben potents, i ens feia saber que ell també era allà, i que també s'ho estava passant molt bé.

Cursa de Ripollet

Diumenge vaig fer el primer 10.000 de la temporada. Va ser a la festa major de Ripollet. Baix de forma, circuit dur i molta calor, és a dir, temps molt dolent (52') i males sensacions durant tota la cursa. Al Km.5 ja anava a 180 pulsacions, pel que vaig haver de baixar el ritme i tot i així, vaig acabar molt cansat. Felicitats al Juan (Debutante) i l'Alèxia perquè l'organització em va semblar perfecta. I encantat de saludar molts correcats, en especial el Zenon (a la foto), la Maite, el Pucurull i el XaviPapell.

Sant Martí de Canigó

L'Anni i jo hem pujat a l'abadia de Sant Martí de Canigó. És una senzilla ascensió de 45 minuts. dúiem amb nosaltres un molinet, que vam comprar a Interlaken, el dia abans de pujar a la Jungfrau.
A sobre del lloc on reposen les cendres del nostre estimat David, hi ha un molinet de colors, un molinet alegre que acostuma a rodar amb la brisa i el vent. Ens vam dur una rèplica en miniatura al nostre viatge a Suïssa. El molinet ens va acompanyar sempre, a tot arreu. Fins que una tarda el vaig perdre a Luzerna. Curiosament, al mateix hotel on ens allotjaven en vam trobar un altre, a la venda en un taller de manualitats fetes per avis i minsuvàlids.

Doncs bé, aquest molinet el vam pujar al Canigó, des de la Jungfrau al Canigó. Aquesta abadia va ser fundada pels benedictins, però actualment acull una congregació molt novedosa formada per religioses i seglars. Allà vam parlar amb una monja que va escoltar la nostra història, va acceptar el nostre molinet i ens va oferir una pregària de tota la congregació en memòria del David. Ens vam sentir molt reconfortats i creiem que va ser el David qui ens va acompanyar i ens va guiar en tot moment.
És un lloc preciós de visitar, molt recomanable, tant l'abadia com tots els voltants de Vernet-les-Bains.

Núria

Després de molts dies sense fer-ho, avui he decidit reprendre el meu blog. Aquest cap de setmana passat vam anar a Núria. Per Sant Joan vam estar a Montserrat. Sembla que busquem llocs a prop del cel, llocs on carregar energia, llocs especials on trobar pau. A Núria vam viure emocions intenses. A l'arribar vam recordar amb nostàlgia i tristesa la nostra darrera estada amb el David al 2002, quan tenia 7 anys. Després vam pujar al cim de l'àliga, per retrobar-nos amb la pedra on el David ens va regalar una foto especial. Aquesta vegada va ser l'Anna petita qui va voler recordar aquell moment.
El contacte amb la natura, la felicitat dels nens, la companyia dels bons amics i el record constant del David ens van fer passar un dia molt maco, molt emotiu, i molt reconfortant.

Concerts del cap de setmana

El dissabte dia 19, vam tornar a interpretar el Glòria de Vivaldi, aquesta vegada davant l'incomparable retaule de l'esglèsia de Sant Llorenç de Morunys. Ens pensaven que seria la darrera vegada, però ha sortit un nou concert pel proper dia 24 a les 18:00 hores a l'esglèsia d'Arenys de Mar.

El diumenge dia 20, l'Anni va actuar amb la seva coral "Bella Quirze Band" dins de la trobada de corals que es va fer a LLers, prop de Figueres, tot interpretant part del seu repertori de gospel i espirituals africanes. Van trionfar especialment amb el "Happy Day" i sobretot amb un fragment del sensacional musical "Godspel".

CONCERT: GLÒRIA DE VIVALDI

El passat cap de setmana la nostra Coral Il.lustració en col.laboració amb la Coral Diaula i l'orquestra The Ripierno Concert, vam fer dos concerts tot interpretant el Gloria de Vivaldi. El dissabte a l'esglèsia dels Josepets de Gràcia a Barcelona i el diumenge al Gimnàs de Sant Quirze. A part de les entusiastes crítiques de familiars i amics, per sobre de tot queda l'enorme satisfacció i plaer de cantar una peça tan bella. Van ser uns moments molt especials. Avui dissabte encara ens queda un altre concert a Sant Llorenç de Morunys. Després, posarem aquesta obra al calaix...

51è GP d'Espanya F1 a Montmeló

Aquest cap de setmana ha tingut lloc el 51è GP d’Espanya al Circuit de Montmeló. Dissabte dia 12 vam anar el David i jo a veure les qualificacions. Diumenge dia 13 va anar el David amb el seu tiet Jordi a veure la cursa. Va guanyar Felipe Massa amb Ferrari seguit per Lewis Hamilton i Fernando Alonso, tots dos amb McLaren. Tot plegat, molt espectacular, malgrat la calor i la gentada. Trobareu més informació de la cursa a la pàgina WEB http://www.circuit.cat/