dilluns, 30 de novembre de 2009

11

Cantant El Messies a Londres



Una experiència fascinant. El passat 15 de novembre vaig tenir l’oportunitat de cantar al concert participatiu del Messies de Handel al Royal Albert Hall de Londres.  Acompanyat d’una colla d’amics, vam passar un cap de setmana molt divertit a Londres, rubricat amb l’assistència al concert diumenge a la tarda.

Les sopranos, de blau; les contralts, de vermell; i els baixos, amb ‘traje’ fosc. Tots ells estaven ubicats repartits per tot aquell imponent auditori. I els tenors… uauuu, als tenors ens va tocar a l’escenari. I quan vam arribar vam tenir la sorpresa flipant que a nosaltres (Angel, Xavi, Carles, Manu i jo mateix) ens havia tocat a primera fila, just a tocar de l’orquestra i els solistes. Moment d’excitació total.
Després, quan va començar el concert, aquella meravellosa música, les veus de tants cantaires, moments per emocionar-me, moments pels records…


“…For unto you is born this day in the city of David a Saviour, which is Christ the Lord…

"...For unto us a son is given..."


I fins i tot, també moments per riure i sobretot, per gaudir al màxim de la música, la música de Handel, sublim. Va ser una estona d’èxtasi, com estar al centre del món, agraït a la vida. Un moment inoblidable.

Properament, també tindré l'oportunitat de cantar aquesta obra al Palau de la Musica de Barcelona, els dies 14 i 15 de desembre. Després de moltes hores d'assaig, a les ordres de tres directors extraordinaris, s'acosta el que també es presenta com un concert per gaudir-ne a tope. A més, aquest segur que sona molt millor, ja que el concert participatiu de Barcelona està infinitament millor preparat que el de Londres. Però aquell ha estat molt imponent, molt especial.



dijous, 24 de setembre de 2009

9

Obro les portes del cor....


Una persona que estimo molt m'ha fet aquest regal. Ve escriure un poema, que ara m'ha regalat.
Faig meves totes i cadascuna d'aquestes paraules, i proclamo que, efectivament, estic lluitant per alliberar els meus sentiments. I poc a poc, me n'estic sortint.
Em meravella l'extraordinària sensibilitat i lucidesa d'algunes persones, capaces de resumir amb infinita bellesa i només dins d'una papallona, allò que sembla tant senzill, i alhora és tan difícil, per afrontar tanta confusió, tanta angoixa.
Amb tota la meva gratitud i estimació, KL2c

divendres, 26 de juny de 2009

11

Sant Joan a Montserrat


Celebració de Sant Joan a Montserrat.

Un any més. I ja van tres. Tres anys sense la presència física del David. Tres anys que ens ha regalat el lloc idoni per viure aquesta celebració, abans tan viscuda, amb alegria infantil; ara una mica temuda…

Recolliment durant la pregària de Vespres. Els cants dels monjos i dels escolans em conviden a emocionar-me, a recordar, a sentir, a plorar.

L’escalf dels amics que ens acompanyen, sempre tendres, sempre disposats a aguantar, a oferir, a donar, a riure, a respectar. L’equilibri perfecte.

L’hospitalitat i l’amor fraternal que desprèn el Josep Maria, monjo del monestir, gran amic, generós en el tracte, en l’afecte, en el gest i en la paraula.

La revetlla continguda, la flama del Canigó, l’amor a la terra, l’autenticitat del moment. La melangia dels cants al voltant d’una guitarra.

L’albada màgica, enmig de la boira i el repic de campanes, un nou dia que comença, retorna el silenci i la calma. El Josep Maria ens deixa una estona per atendre els seus deures monàstics.

Un entorn únic, pugem a l’ermita de Sant Benet, una excursió vertical que ens connecta amb l’esforç i la natura.

Ens retrobem tots, satisfets, al voltant de la taula, beneïda pel Josep Maria. Després parlem i riem molt, gaudim de la vida i dels amics.

I en acabat, passeig dolç fins la creu de Sant Miquel. Ens acomiadem plens de pau, carregats de bones sensacions, amb l’esperit ben ple. Tren de cremallera, muntanya màgica avall.

Gràcies a tots, Josep Maria, Josep Antoni, Mònica, Xavi, Anna, Miquel i Carme. I a tots els nens, Carles, Núria, Dani, Nil, Biel i Sam.

I a l’Anni i l’Anna.

David, has estat més present que mai. I no sóc l’únic que així ho sent. Ens ensenyes una altra manera de viure en l’amor.

Tot i així, arribo a casa i t’enyoro infinitament.

dijous, 30 d’abril de 2009

19

Per la millor Mami


1 de maig. Dia de la mare.
Mirant les fotos així, juntes, un no pot evitar emocionar-se. Sempre envoltada dels nens, en braços, de la mà, sempre ensenyant, compartint, jugant i rient.

Malgrat que la Mort ja t'ha visitat dues vegades per arrencar-te el que més estimaves, tu no perds el somriure ni la capacitat d'estimar

Del Natxo, l'Anna i el David... perquè t'estimem molt.

video

dissabte, 18 d’abril de 2009

14

Marathon de Paris


El passat dia 5 d’Abril vaig poder córrer la Marathon de Paris. Després de la de Barcelona al 2008, quan vaig acabar fet pols, vaig decidir de no fer mai més cap marató, però això del córrer deu tenir un punt adictiu i insensat, i quan va sortir l’oportunitat d’obtenir un dels preuats dorsals per Paris, finalment em vaig convèncer del “i per què no?. Així que sense una preparació especifica ni adequada, diumenge dia 5 era a la sortida dels Camps Elisis a les 8:45.

Va ser una sortida molt emotiva, intensament emotiva. Córrer enmig de tanta gent pels Champs Elisées, la Concorde, la Rue Rivoli, llocs tan emblemàtics per mi, feia posar la pell de gallina. Al quilòmetre 10 em vaig trobar amb l’Annii l’Anna, amb qui em retrobaria un altre cop als 21 km., just passada la mitja marató, i van ser uns moments de forta càrrega anímica, el millor dopatge possible.

Quedava el més dur, però poc a poc anaven caient els quilometres resseguint el passeig al costat del Sena, passant per la Bastilla, Nôtre-Dame i la Tour Eiffel. Els darrers quilometres van ser durs, quasi agònics, les cames ja no eren cames, però la ment i la voluntat podien molt més que el cos. Al km.40, encara dins de l’interminable Bois de Boulogne, em vaig aturar. Només dos minuts, per escurar les mínimes forces que em quedaven i poder gaudir de l’arribada. I així, amb l’Arc de Triomf al final de l’Avenue Foch, vaig poder acabar la meva segona Marató, desprès de 4 hores i 6 minuts. Objectiu acomplert: acabar la marató content, amb ganes de repetir.

Una persona de l’organització em va lliurar la medalla, la meravellosa medalla. En aquell moment va veure la foto del David al meu pit, va entendre, va fer una exclamació de tristesa, i mentre em donava el condol amb la mirada em va dir “Felicitations par votre courage”. Llàgrimes de tristesa. Llàgrimes de satisfacció, també.

Minuts després em vaig retrobar amb l’Anna, l’Anni, la Rosa, el Joan (que havia acabat la marató en uns espectaculars 2h 47’) i la seva família. Després del gran esforç, una agradable sensació de felicitat.

Amb ells, vam compartir després un parell de dies d’agradable turisme a París. Confesso que tenia molta temença a tornar a Paris, però vam poder viure uns dies intensos en bona companyia i sobretot, en pau. Hem recuperat molts llocs que pensava perduts per sempre. En alguns d’ells, podia recordar perfectament al David, la seva cara, la seva veu, el que deia, els seu riure, com rondinava, com anava vestit. Però al mateix temps, el vaig sentir més present que mai. Crec que per fi vaig entendre el que tant m’han repetit, que arriba un dia en què sents que forma part de tu, que l’has incorporat de tal manera que el dolor es transforma en una altra cosa, en aquesta presència interior molt difícil de transmetre.

Va haver-hi un moment molt màgic. Quan vam arribar a les escales que donen al Sacre Coeur, vaig voler, com un ritual, tornar al lloc exacte on recordava al David. Vaig arribar allà amb l’Anni i l’Anneta i en aquell just instant, un cantant ambulant va començar a interpretar ‘Tears in Heaven’, la cançó que Eric Clapton va dedicar al seu fill mort. Va ser increïble, un regal directe del David, que ens recordava que encara és present i que m’autoritzava a gaudir de la tarda al dolç Montmartre, a aquell lloc on havíem sigut tan feliços amb ell. El meu ‘petit prince’.

video

dissabte, 28 de març de 2009

3

La Volta als 25


Fa pocs mesos, un amic que m'estimo molt em va parlar per primera vegada del Marc Serena: "És del Marc, el meu amic que va marxar a fer la volta al món. Crec que te'n vaig parlar. És una de les persones que més estimo. Un paio molt intel·ligent, molt despert i, com diries tu, absolutament empàtic. Un noi sensacional. Tot i ser molt jove, jo he après moltíssim d'ell. Ara ha fet 25 anys i ha marxat a fer aquest llarg viatge."


En Marc Serena és un noi de 25 anys, periodista, que ha decidit fer la volta al món en un any, tot entrevistant 25 nois i noies de 25 països diferents, i que com ell, ara tinguin 25 anys. Em va semblar una aventura fabulosa per a una idea fabulosa.

N'ha fet un blog extraordinàriament enriquidor, la volta als 25 on cada dia ens explica una curiositat viscuda durant el viatge. Un viatge d'allò més autèntic, lluny de tòpics, una finestra al món que ens ensenya altres realitats tan diferents però tan quotidianes com les d'aquí.

Però, atenció. La repercussió d'aquesta aventura tan innovadora ha estat tal, que el blog del Marc va ser nominat pels premis que atorga la prestigiosa editorial de guies de viatge Lonely Planet, dins la categoria al millor blog de viatges en llengua estrangera. I abans d'ahir, el blog d'en Marc Serena va guanyar el premi, a la gala celebrada a San Francisco. Un prestigiòs premi per un blog EN CATALÀ!

Enhorabona, Marc.

dimecres, 18 de març de 2009

6

Fira de l'Aixada



El passat 15 de febrer vam visitar la Fira de l’Aixada un mercat medieval que se celebra a Manresa dins dels actes de les Festes de la Misteriosa Llum. Crec que no és un mercat medieval més. Personalment, el vaig trobar extraordinari. Tot el casc antic de Manresa es transforma durant dos dies amb una escenificació molt acurada. Paradetes artesanals de tot tipus ocupen molts dels petits carrerons guarnits per l’ocasió amb encert i bon gust, i aporten colors, sons i olors que regalen els sentits. Durant els dos dies, tot tipus de cercaviles, espectacles i concerts, recreacions històriques, representacions itinerants, exhibicions, tallers i jocs, donen un ambient festiu amb contínues sorpreses pel visitant, tant adults com per la canalla. Molt recomanable, en la meva opinió.

Però és que a més, la Fira gira entorn a un argument real, a la pròpia història de Manresa, tal com ens van relatar de manera brillant els nostres amfitrions, el Joan i la Rosa, (a qui vam conèixer gràcies al David) tot introduint-nos de manera fascinant en la màgia de la història.

“Al segle XV, Manresa patia una greu sequera. El Cardener passa per la part baixa, de manera que és difícil agafar aigua d'aquest riu per abastir la ciutat. Així, es va pensar en la construcció de la Sèquia, un canal que portés aigua del riu Llobregat, des de Balsareny fins a Manresa. PERÒ la Sèquia havia de travessar terrenys del bisbat de Vic. Amb l'Església hem topat! El bisbe d'aleshores, Galceran Sacosta, es va negar en rodó a cedir els terrenys. I la ciutat, fins i tot amb la mediació del rei Pere III (els catalans de llavors teníem rei!!!) es van enfrontar amb el bisbe. Va arribar la pesta, i Manresa no tenia aigua, tenia molta set!! La solució va arribar el 21 de febrer de 1345. Un misteriós raig de llum resplendent, provinent de Montserrat, va arribar a l'església del Carme de Manresa. Va ser interpretat com un senyal diví, com un miracle que va fer obrir els ulls al bisbe, el qual va permetre la construcció de la Sèquia i l'arribada de l'aigua a Manresa. En commemoració d'aquest fet, cada 21 de febrer, Manresa celebra la Festa de la Llum, la festa major d'hivern. I en el marc de la Llum, des de fa uns anys se celebra aquesta Fira de l'Aixada, en què es recrea el miracle de la Llum, el conflicte entre el rei Pere i el bisbe, etc... I els carrers del nucli antic Manresa s'omple d'ambientació medieval..”

Coincidint amb la visita a la Fira, el Joan i la Rosa ens van fer una petita guia turística pel centre de Manresa, ciutat batejada pel diari El Mundo, com el “bressol del nacionalisme català”mdr. Ens van explicar episodis històrics interessants, com ara els vincles de Sant Ignasi amb la ciutat i ens van mostrar amb orgull els llocs més emblemàtics i els edificis singulars, com ara la basílica de la Seu, el Pont Vell, l’antic Casino, la seu del Pou de la Gallina, el passeig, la seu modernista del Col·legi d’Arquitectes i esment especial al Kursaal, un magnífic i elegant teatre que ha estat recentment restaurat. Em va impressionar especialment la unió que senten amb la seva vila, la seva terra, la seva història; el seu grau d’implicació personal amb la vida ciutadana, amb la cultura del país, i la recuperació de tradicions. I l’entusiasme i amor que hi posen en tot el que fan i els envolta. Per mi va ser extraordinàriament enriquidor, i no sé, em va ensenyar com és de bonic estar obert i mostrar interès sincer per allò que els altres et volen transmetre i aportar. Tot plegat, molt bonic, i més energia per viure.

dijous, 19 de febrer de 2009

19

Fer Marca




El passat diumenge, per fi, vaig fer una Mitja Marató per sota de 1 hora i 40 minuts, sub1h40’, com es diu en l’argot. El temps oficial exacte va ser de 1h38’57”.

He pensat i debatut força darrerament sobre aquest tema de la importància de batre marques. Fins a quin punt és una motivació o és una obsessió? Quin pot ser el preu que estàs disposat a pagar per fer-ho? I quina satisfacció pot comportar? I quin és el límit?

Objectivament parlant, fer 1h38’ en una Mitja Marató NO és una marca brillant. En absolut. A Gavà em va servir per assolir la posició 868 de 1800 arribats. O sigui que tampoc és la gran proesa, per ser francs. Però en aquest mundillo, tots sabem que fer Millor Marca Personal SEMPRE és una GRAN marca. Significa que has anat una mica més enllà, que has millorat gràcies al teu esforç, que t’has marcat un objectiu i l’has assolit a base de constància, treball, coratge.

Ara bé, diumenge vaig patir de valent, I no és la primera vegada, perquè abans hi ha hagut molts intents fracassats. Fins a quin punt estic disposat a patir, a canvi d’una recompensa que aparentment només es tradueix en uns segons guanyats a un crono?

Diumenge vaig trobar diverses respostes, crec que totes elles compatibles. D’una banda va ser especialment emotiu l’alegria sincera dels amics (com queda il.lustrat amb les fotos), la claca final amb els darrers quilòmetres envoltat de companys que m’animaven i que van celebrar la meva MMP com si fos seva. Encara millor va ser l’ambient de companyerisme i ajuda desinteressada que vaig rebre. En Jordi Curat va decidir, sense jo demanar-li, fer-me de llebre durant tota la cursa, regulant els ritmes, protegint-me del vent, atenent al meu estat físic i psicològic de cada moment, animant-me constantment i buscant el punt just de motivació. La mateixa dedicació i paciència que en altres curses em van oferir altres amics-llebres, com el Joan3 o en Miquel, tot i que no jo no vaig poder llavors aconseguir fer marca en aquelles ocasions. Ostres, trobo fantàstica aquesta generositat, tot i que en alguns moments de la cursa els engegaries a pastar fang, quan estàs tan fet pols. Però la col·laboració va ser impagable, i m’envaeixen tot de sentiments de gratitud cap aquests companys. És molt entranyable, tot plegat.

I en definitiva, el millor de tot, és poder practicar aquesta afició , que m’està permetent fer salut, viure diumenges carregats d’amistat tot coneixent bona part de pobles de Catalunya, i sobretot, sobretot, conèixer gent d’una qualitat humana formidable. Crec que ha estat una teràpia extraordinària mentre aprenc a conviure amb el dolor.


divendres, 9 de gener de 2009

6

Un Nadal diferent: SÈTE


video
Nit de Nadal a un petit poble anomenat Balaruc-les-Bains, a la vora d’una estany d’aigua marina. Els carrers deserts, lluny del Nadal més opressiu quan el cor no et demana viure’l amb il·lusió infantil. Un petit restaurant, l’únic obert, ens va acollir tal qual fos un pessebre. Amabilitat, caliu i tendresa, els millors ingredients per la felicitat de l’Anna i pel nostre benestar. El David, ben present, si més no, al meu cor, de manera constant.

Dia de Nadal, assolellat, al poble portuari de Sète. Fars solitaris i amatents, símbols de fortalesa, evocadors de llum en temps de tempesta. Terra d’ostres que acumulen paciència per fer el seu tresor; i de gavines, sempre volant lliures, però sempre a prop i presents, fent companyia. I de gent molt autèntica i hospitalària, curtida en històries de mar i potser de tragèdies, que va resultar especialment atenta amb nosaltres, aquell dia de Nadal, d’ambient de recolliment. I una petita capella, oportuna, discreta i amagada, dalt d’un turó amb la vista a l’horitzó. I més enllà.

I dia de Sant Esteve, de tornada aparentment tranquil·la, de visita a una fàbrica de dolços, plena de colors i de somnis d’infantesa. Neu nadalenca, bucòlica i entranyable, que de sobte, sense previ avís, es va convertir en tempesta agressiva, i que ens va convidar a aturar-nos i buscar refugi. I a acceptar els contratemps i l’adversitat tal com venen i sense posar resistència. I com a premi, una deliciosa tarda-nit de propina, plena d’agradables sensacions en família.

Un Nadal diferent. Un Nadal estimant i amb pau

dijous, 25 de desembre de 2008

8

DANCING



Un amic m'ha enviat aquest vídeo com a felicitació de Nadal, amb aquest text que l'acompanya:

¿Qué estos seres humanos están haciendo? Bailan. Muchos seres humanos exiben momentos de felicidad, y un método para hacerlo es bailando. La felicidad y el baile superan límites políticos y ocurren en prácticamente cada sociedad humana. Arriba, Matt Harding viajó por muchas naciones en la tierra, comenzó a bailar, y filmó el resultado. El vídeo es quizás un ejemplo dramático de como los seres humanos de todo el planeta Tierra sienten un enlace común como parte de una sola especie. La felicidad es con frecuencia contagiosa y pocas personas pueden mirar el vídeo antedicho sin sonreír.

Jo l'he trobat extraordinari, i efectivament, no vaig poder evitar de somriure, tot i que de cop, vaig témer, potser de manera absurda, que sortís també Budapest. En fi, un cop comprovat que no, l'he tornat a veure diverses vegades, i ja alleugerit i sense por, el trobo emocionant. Crec que paga la pena veure'l diverses vegades i observar la gent que hi surt, a su puta bola, sense tallar-se un pèl, desinhibida, només ballant esbojarradament... i sentint-se feliç per uns instants.

diumenge, 16 de novembre de 2008

7

Voluntariar: en homenatge al Jordi Seriola


El passat dia 7 vaig veure al Jordi passejant en bici pel poble, camí de la seva botiga, en companyia d’un gosset que l’anava seguint. Era una imatge entranyable i vaig pensar "quant afortunat era el Jordi, perquè encara tenia el seu fillet". És un pensament que ara se’m cola sovint, desproveït de qualsevol negativitat, només és que la presencia d’alguns pares em recorda l’absència del David.

Poques hores desprès, la matinada de dissabte, el Jordi va ser atropellat prop de Castellar, mentre feia el que més li agradava, anar en bici. Les coincidències, per mi, no poden ser més frapants.

A en Jordi li tenia un especial apreci, perquè a part de l’amabilitat que sempre tenia a la botiga, un dia li vaig portar la bici del David, una adquisició desafortunada per part meva, i em va suggerir de canviar algunes peces i afegir alguns accessoris. El David va quedar encantat amb la seva “nova” bici reciclada. Aquell fet, com és lògic, va cobrar desprès una significació molt diferent per mi, cada vegada que tractava amb el Jordi.

Avui diumenge s’ha celebrat a Sant Quirze una cursa de BTT, on s’ha fet un homenatge pòstum al Jordi. Jo sentia la necessitat de no passar pàgina com si res, i fer alguna cosa per ell. Així que vaig contactar amb l’organització, i em van oferir la possibilitat de fer de voluntari. Avui he matinat, i he anat cap allà, on m’han assignat una tasca ben "adient" arf: controlar i facilitar el pas de ciclistes per creuar la carretera de Rubí.

Ha estat un matí molt enriquidor. Mentre esperava el pas dels participants, he estat xerrant amb els membres de la Creu Roja i de l’ADF de St.Cugat. Tots ells, voluntaris. He flipat veient com són gent que es dona als demés a canvi de res ‘material’. Potser troben les seves gratificacions morals, socials o anímiques, però ells dedicaven un matí de diumenge, simplement a vigilar o prevenir accidents d’una cursa de ciclistes de la que ni tan sols havien sentit a parlar massa. Jo estava allà perquè tenia una motivació ‘extra”. Però aquelles persones, no. El voluntariat forma part de la seva quotidianitat.

L’experiència m’ha proporcionat sensacions molt gratificats, i he tornat alegre i agraït. Fa poc vaig llegir en un llibre del Dr.Rojas Marcos que en català o castellà no existeix un verb que expressi l’acció de realitzar activitats voluntàries desinteressades, cosa que si passa en les llengües germàniques. Seria una cosa així com ”Voluntariar”. I és que “les reaccions generoses i solidàries cap a altres persones són una font rica de satisfaccions”.

Va per tu, Jordi.

Per cert, en Jordi, juntament amb altres amics de la penya ciclista, va fer de voluntari a la Cursa del David.

"La generosidad trae felicidad en cada etapa de su expresión.
Experimentamos alegría al formarnos la intención de ser generosos.
Experimentamos alegría en el mismo acto de dar algo.
Y experimentamos alegría al recordar el hecho de haber dado"
Buda

dimecres, 12 de novembre de 2008

5

Haití: sensacions contradictòries


El passat dissabte vam fer un concert amb el Cor Carlit a l’església del Franciscans, un concert per recaptar fons per la Fundació Nuestros Pequeños Hermanos que té cura de nens a Haití, un dels països més pobres del món. M’agradaria explicar com va anar el concert i les meves sensacions, però avui prefereixo no fer-ho. Prefereixo reflexionar sobre una altra tema relacionat amb aquest concert.

Poc desprès de l’actuació, tots els membres del Cor vam rebre un missatge d’agraïment del Xavier Adsarà, president d’aquesta Fundació NPH. Juntament amb l’escrit d’agraïment, ens adjuntava una carta del Pare Ricardo, màxim responsable de NPH a Haití, on explicava un esdeveniment terrible que va tenir lloc el passat divendres dia 7 de novembre. Em permeto transcriure-la:



"Hola amigos,

Ayer, un edificio escolar de 5 plantas construido en un barranco cerca de nuestro viejo hospital, se derrumbó, sobre un millar de niños. Se hizo un llamamiento de emergencia en la radio para solicitar médicos y personal capacitado. Nos fuimos enseguida. Llegué a casa justo ahora.

Hemos trabajado como soldados todo este tiempo. Trineos, martillos, linternas, palas y manos. Hemos podido rescatar alrededor de 8 niños muy maltratados después de romper mucho hormigón y excavar, y también retiramos muchos niños muertos de entre los escombros.

Otros equipos rescataron también un buen número de niños, especialmente médicos sin fronteras y soldados de las Naciones Unidas, pero aún así hay muchos niños que han muerto bajo los escombros.

Miles de personas alineadas en los barrancos ... familias de los niños, vecinos, viendo el llanto y gemidos, el sonido de los gemidos de la gente llena todo el valle fue terrible oír el sonido de los gritos de los niños en el marco del cemento.

muy, muy triste

Uniros a nosotros en oración por todas las familias afectadas después de esta nueva tragedia en este país

Me alegró ver a tantas personas de nuestro equipo de Nuestros Pequeños Hermanos y del equipo del St. Luc para ayudar llevando agua para los trabajadores y el pueblo atrapada por el hormigón retirando a los muertos socorriendo a los heridos ayudando a cavar

Muchas gracias por vuestra preocupación

Rick fr“.

Aquesta notícia la vaig llegir als diaris aquest cap de setmana. Aquesta notícia ha passat sense pena ni glòria pel nostre 'primer' món. Confesso que jo també hi vaig passar molt ràpid per sobre. Llegint aquest relat, però, hem quedo glaçat i commocionat. Ha estat com una bufetada i m'he hagut d'aturar. Puc imaginar el que ha de ser el dolor infinit per la pèrdua d’un fill, els moments de caos, de confusió, de patiment, d’angoixa extrema que es devien viure al voltant d’aquella escola. I em pregunto consternat perquè, en general, ens commou tan poc quan aquestes tragèdies passen en un país llunyà, desconegut i pobre. Perquè tinc la sensació de que tendim a pensar fugaçment que aquestes persones més acostumades al patiment que nosaltres viuen aquest episodis d’una altra manera més resignada? Perquè no ens mobilitzem i ens solidaritzem com ho faríem si això passés al nostre país o a un del nostre entorn? Pensem un moment si s’hagués ensorrat una escola amb 1000 nens, morint molts d'ells, a Barcelona, a Milà o a Nova York. No val pensar que en aquests llocs això és impensable, donat el nivell social i d’infraestructures. Penso que això encara ho fa més infame. I tanmateix, crec que col.ectivament n’hem fet molt poc cas, molt poca compassió, nul.la solidaritat.

No sé... NO pretenc donar lliçons a ningú ni despertar cap consciència. Simpelement , de vegades m’avergonyeixo de mi mateix.

dimarts, 4 de novembre de 2008

3

Xerrada Àlex Rovira


(11-XI-o8) El passat dia 6 va tenir lloc a l'Auditori de Ripollet la xerrada de l'Alex Rovira. Crec que va estar molt brillant. Va parlar amb molt respecte i humilitat, ell mateix va dir que mai no havia donat una conferència tan difícil com aquella, i penso que va ser molt valent . Entre els assitsents, molts pares 'orfes', i crec que tots vam coincidir en la utilitat de les paraules de l'Alex. Paraules que curen.

Des d'aquí
vull agrair a l'Àlex Rovira la seva col.laboració desinteressada i l'immens obsequi que ens va fer a l'Associació Un Nou Horitzó; i també a la Montse Mas per la seva tenacitat i esforç per aconseguir la presència d'aquest prestigíós conferenciant.

M'he permès penjar, com a comentari d'aquest post, un resum de les
idees més significatives que es van escoltar durant la xerrada, per cortesia de l'Andreas, el pare de l'Àlex Manz. Per cert, va dedicat a la Kalidoscopi i a la MartaB. pel seu interès en conèixer els detalls de la conferència.
______________________________________________________________
(04-XI-08) Ens plau informar.vos que el proper dia 6 de novembre a les 18:30 hores tindrà lloc, a l’Auditori de Ripollet, la tercera xerrada col•loqui que organitzem des de la nostra associació, UN NOU HORITZÓ. En aquesta ocasió tenim el plaer de comptar amb la presència de l’ÀLEX ROVIRA, economista, escriptor i conferenciant internacional, autor d’obres de gran impacte, entre les que es troben La brúixola interior, La bona sort, Paraules que curen, El laberint de la felicitat i La Bona Vida. L’Àlex és especialment reconegut com a pensador i expert en el coneixement i desenvolupament del comportament humà.

Volem que ens parli de sentiments, d’emocions, d’actituds positives; de creences limitadores i de capacitats personals. Volem compartir les seves reflexions sobre com podem continuar trobant sentit a la vida desprès de la pèrdua d’un ser estimat. De com podem fer front a aquesta adversitat que ens ha tocat viure i trobar novament el nostre lloc en una vida incerta. En definitiva, de com podem continuar vivint...

Us recordem que a la nostra associació, UN NOU HORITZÓ, ens dediquem a l’acompanyament en el dol a persones que han patit la pèrdua d’un fill dins l’àmbit de convivència familiar, i des d’aquestes línies volem agrair profundament a l’Àlex Rovira la tendra deferència que ha tingut cap a nosaltres, en atendre i acceptar la nostra invitació.

Estem convençuts que tenim una extraordinària oportunitat d’escoltar les interessants reflexions d’aquest gran pensador i us convidem a tots a compartir amb nosaltres aquesta xerrada.

Ripollet i Sant Quirze del Vallès , 21 d’octubre 2008


diumenge, 12 d’octubre de 2008

7

COR CARLIT




Diu l'Àlex Rovira que "els nostres anhels i el nostre coratge sempre aniran del bracet; l'anhel ens convida a créixer i el coratge ens fa créixer"

Doncs bé ja fa unes setmanes que m'he unit al Cor Carlit. Va sorgir l'oportunitat, i la vaig agafar. És un cor de gospel que jo sempre he trobat magnífic. El tenia idealitzat i en altres circumstàncies, crec que mai no hauria gosat ni pensar que en podria formar part. Malgrat el yuyu que em feia el brillant nivell que té aquest Cor, i la incomoditat de baixar a Barcelona per assajar, de seguida m'he sentit molt ben acollit i integrat i he trobat una nova il.lusió per seguir endavant. Crec que el David m'ha fet un gran regal, el coratge, que no és l'absència de por, sinó la capacitat d'enfrontar-s'hi i controlar-la, i també de "prendre consciència de que hi ha alguna cosa per la que val la pena arriscar-s'hi" (també Àlex Rovira dixit). I amb el coratge es poden intentar complir els anhels.

En fi, que jo segueixo i segueixo, aprofitant tot el que em permet seguir enxufat a la vida, mentre aquesta duri. Ja em vaig prometre fa temps que ho faria pel David.

Per cert, aprofito per informar que el proper dimarts 2 de desembre, el Cor Carlit fa una actuació a la Sala 2 de l'Auditori de BCN amb motiu del seu 20è aniversari (entrades al tele-entrades a partir del 15 d'octubre)

"No és perquè les coses siguin difícils, que no ens hi atrevim. Més aviat les fem difícils, quan no ens hi atrevim"
Séneca

diumenge, 7 de setembre de 2008

8

Síndrome de sensibilitat química múltiple


"Fatiga permanent, dolor d'articulacions, disfunció mental... Li diuen "sindrome químic" (SQM) o "intolerància química múltiple" i és una severa dolència que condiciona la vida de milions de pacients. Malgrat tot, a Espanya, l'Administració ni tan sols reconeix la malaltia."

Fa poc, una persona que no coneixia, es va posar en contacte amb mi per expressar-me els sentiments que li havia causat la trobada per casualitat del blog del David. Em ve escriure paraules molt belles, des de el que jo percebo com un elevat grau de consciència, paraules que, com moltes altres que hem rebut i seguim rebent, em van donar molt de consol. I vaig percebre també una gran capacitat d'empatia.

Aquesta noia té un blog, del que no em va dir res, però al qual jo hi vaig arribar, per saber una mica més d'ella. I em vaig trobar que parla d'una malaltia que pateix i que no havia sentit a parlar: "el síndrome de sensibilitat química multiple". Profunditzant en aquest blog, molt específic i tècnic, vaig començar a intuir que es tracta d'una malatia cruel, perquè condiciona extraordinàriament la qualitat de vida dels qui la pateixen, i perquè hi ha molta imcomprensió.

Aquesta malaltia, així com una altra de la que he sentit a parlar darrerament, el "sindrome de Rett", arran del llibre i la campanya divulgativa que fa de manera admirable i amb coratge la mare d'una nena afectada, l'Elisabet Pedrosa, m'han fet pensar en molta altra gent que també pateix molt. I em debato entre el meu propi procès per refer-me de la mort del David i la necessitat d'empatitzar i ajudar a altres persones.

He intercanviat alguns mails amb la Mariajo, que m'ha semblat una persona extraordinària, amb molta força i saviesa, amb un alt nivell de consciència i compromís. I que em va dir una frase que m'ha ajudat molt per posar ordre a les meves contradiccions internes : "En general es difícil empatizar, o al menos ser consciente de querer tender a ello… Sé que tú lo haces pues lo transmiten los espacios que mantienes, pero cuidado de no echarte a tus espaldas más de lo que puedas : sinceramente, no te preocupes de nosotros más de lo que es la normal curiosidad y compresión."

Ostres, m'ha fet veure que prou tenim amb la nostra pròpia i dura realitat, i amb la necessitat de poder interactuar amb persones que també han perdut fills, com a part del nostre procès de dol, tasca que requereix de bona part de les nostres energies. Però, al mateix temps, m'agradria no esquivar aquests temes i fer un petit esment, un toc d'alerta, per donar a conèixer aquesta malaltia, dura relitat per la Mariajo i moltes altres persones. El seu blog és: http://mi-estrella-de-mar.blogspot.com/

Mariajo, mucha suerte, muchas gracias por habernos dedicado una parte de tu tiempo y todas tus bellas palabras, y desde estas línieas quisiera enviarte mi modesto setimiento de comprensión y un poco de esperanza.

dilluns, 25 d’agost de 2008

9

Es Grau: aprenent un altre cop a fer Vacances


video

Es Grau, on hem après a estimar a l'Eva, per haver-nos dut al seu entorn més íntim. On hem gaudit plenament de l'estimació, de l'amistat, de la companyia, de la natura. On hem començat a aprendre a estar amb el David d'una manera diferent. On hem començat, tímidament, a aprendre de nou a gaudir de les vacances. On hem trobat una mica de pau.

"Es Grau no és el mateix. Ahir va canviar.
Se sent la vostra petjada.
Manca la vostra presència.
Al vespre a la terrassa, a en Roger
li va semblar sentir la veu d'en Natxo.
Els gats volten i volten...
on és aquella nena?
Ens queda el perfum d'una espelma,
i la seva llum...
El gran tresor de s'Illa"

J N J R
10-ago-2008

diumenge, 27 de juliol de 2008

6

Segueixo corrent...


Amb l'excusa de les curses, estic coneixent Catalunya, i fent molts amics. Des del passat 15 de juny, he fet quatre curses més:

La Cursa del Templers 10 Km, a Lleida, on vaig anar amb el Joan, que és un fenomen com atleta i encara més com a persona. A Lleida vaig fer 44'56", tot i la tremenda pujada final al Castell dels Templers.

Posteriorment, la Cursa de la Campana, a Vacarisses. La meva primera i darrera (crec) cursa de Muntanya. Aquella cursa la vaig acabar a l'Hospital, amb una fractura oberta al dit, per una caiguda absurda quan faltava menys d'un quilòmetre. Vull donar les gràcies a les assistències sanitàries i de protecció civil, i sobretot al Xavi, per l'ajuda emocional. Més que el fet de les ferides en sí, l'experiència de l'accident, el soroll, l'ambulància, les urgències, l'hospital... buff... van ser emocions molt colpidores, tot pensant en el David. Però crec que vaig sortir molt reforçat.

Ja recuperat, una nova cursa de 10 Km., aquesta vegada l'anomenat Campionat de Mig fons d'Andorra. Una cursa dura i anàrquica (46'50"), però molt xula. Vaig pujar dissabte amb el Xavi i vam dedicar quasi tot el cap de setmana al running i a compartir amistat.

I finalment ahir, la Cursa de l'Espluga de Francolí, de 15 Km., sota una calor bestial. Vaig tornar a fer viatge amb el Joan, tot quedant a Rajadell, prop de Manresa, i desprès parant a sopar a Tàrrega, apa! la Volta a Catalunya!. Una cursa extraordinària, força dura, que passa per dins del Monestir de Poblet, i enmig d'un paisatge ben bonic.
En totes les curses, he coincidit amb molts amics correcats, i l'ambient de camaraderia és tope gratificant i de vegades, emotiu. Estic molt orgullós de pertànyer a aquest club i de tot el que m'està permetent viure. A vegades penso que la meva afició per córrer m'ha ajudat a sobreviure...

Per cert, ja porto 1.011 kms. acumulats des de que va començar aquest any 2008... semblo el Forrest Gump...

dimecres, 16 de juliol de 2008

7

Cantar el Messies: èxit o fracàs?


Divendres passat em vaig presentar, agosaradament, a una audició per formar part del cor participatiu que cantarà el Messies de Hendel al Liceu.

No vaig ser acceptat.

D'una banda crec que és important parlar també dels nostres fracassos. I d'altra banda, en el fons estic molt content perquè em vaig atrevir a fer una cosa què en altres temps hauria estat completament incapaç, precisament per por al fracàs.

"Debes hacer las cosas que crees que no puedes hacer"
Eleanor Roosvelt

dissabte, 14 de juny de 2008

5

Concert Homentage pel David


video

El passat 23 de maig vam fer el concert d'homenatge al David amb motiu de la commemoració del primer aniversari de la seva marxa física. Ja vaig escriure un post al bloc del David en relació a tot el que va representar aquell acte. Ara penjo un resum amb els moments més emotius per si algú ho vol rememorar.

dimecres, 11 de juny de 2008

3

10 Km. de Pineda


El passat dia 1 vaig anar córrer a Pineda de Mar, una de les curses de més prestigi entre els corredors. Va ser una passada, mai havia corregut amb tanta pluja. Al principi tots intentàvem ingenuament mirar d'evitar els bassals, per no mullar massa els mitjons. Però la pretensió era ridícula. De seguida vam haver de travessar bassals immensos, tolls i rieres, amb l'aigua de vegades arribant a mitja cama. M'ho vaig passar molt i molt bé, i al final ja buscava directament on hi havia més aigua per xapotejar. Molt divertit.
A més, vaig fer de llebre per primera vegada. Vaig acompanyar al meu estimat amic Josep Antoni, per mirar de marcar-li un ritme adient per baixar la seva marca i anar-lo animant. Al final, tot un èxit per ell, perquè va aconseguir baixar la seva millor marca en més de 4 minuts. Molt bé J.A.! I també va debutar el Tiet Jordi com a CoRReCaT, millorant també llargament la seva millor marca. Felicitats, Maguila!! Tot i la pluja, Pineda continua sent la millor cursa per millorar registres...

L'any passat, Pineda va ser la primera cursa sense el David, i allà li van dedicar un minut de silenci. Aquest any ha estat molt diferent, una cursa amb efectes cicatritzants. Gràcies, David, per tanta aigua, va ser molt divertit. Va ser molt diferent...