divendres, 26 de juny de 2009

11

Sant Joan a Montserrat


Celebració de Sant Joan a Montserrat.

Un any més. I ja van tres. Tres anys sense la presència física del David. Tres anys que ens ha regalat el lloc idoni per viure aquesta celebració, abans tan viscuda, amb alegria infantil; ara una mica temuda…

Recolliment durant la pregària de Vespres. Els cants dels monjos i dels escolans em conviden a emocionar-me, a recordar, a sentir, a plorar.

L’escalf dels amics que ens acompanyen, sempre tendres, sempre disposats a aguantar, a oferir, a donar, a riure, a respectar. L’equilibri perfecte.

L’hospitalitat i l’amor fraternal que desprèn el Josep Maria, monjo del monestir, gran amic, generós en el tracte, en l’afecte, en el gest i en la paraula.

La revetlla continguda, la flama del Canigó, l’amor a la terra, l’autenticitat del moment. La melangia dels cants al voltant d’una guitarra.

L’albada màgica, enmig de la boira i el repic de campanes, un nou dia que comença, retorna el silenci i la calma. El Josep Maria ens deixa una estona per atendre els seus deures monàstics.

Un entorn únic, pugem a l’ermita de Sant Benet, una excursió vertical que ens connecta amb l’esforç i la natura.

Ens retrobem tots, satisfets, al voltant de la taula, beneïda pel Josep Maria. Després parlem i riem molt, gaudim de la vida i dels amics.

I en acabat, passeig dolç fins la creu de Sant Miquel. Ens acomiadem plens de pau, carregats de bones sensacions, amb l’esperit ben ple. Tren de cremallera, muntanya màgica avall.

Gràcies a tots, Josep Maria, Josep Antoni, Mònica, Xavi, Anna, Miquel i Carme. I a tots els nens, Carles, Núria, Dani, Nil, Biel i Sam.

I a l’Anni i l’Anna.

David, has estat més present que mai. I no sóc l’únic que així ho sent. Ens ensenyes una altra manera de viure en l’amor.

Tot i així, arribo a casa i t’enyoro infinitament.

11 comentaris:

Anònim ha dit...

Me alegro que hayais tenido ese día tan bonito y sentido. Y ¿cómo no?, la añoranza de vuestro David. Os dejo un abrazo. Que tengais pronto otro día tan bonito. Pili.

ROSER ha dit...

Realment són aquests moments tan màgics que fan que constanment estiguem en contacte amb els nostres èssers estimats.

Montserrat és un dels llocs on un pot trobar una pau i serenor juntament amb la gent que t'estima.Per a mi és un lloc especial de recolliment amb un mateix i me n'alegro que hagueu pogut passar uns dies macos.

Us envio una forta abraçada,
Roser

Xavi ha dit...

Una abraçada molt forta, Natxo.

kweilan ha dit...

L'apunt transmet pau i serenitat. També el record i el dolor de l'absència.Una abraçada molt forta!!!

CHUS ha dit...

Aquests moments de pau, de serenor, ens fan agafar forces per continuar el camí de la vida...
Incloses les llàgrimes que vessen els nostres ulls son necesàries per que l'engoixa que d'avegades semtim per dintre, flueixin. per poder descarregar la presió que moltes vegades ens ofega...
Un petonàs i una forta abraçada per tots quatre.
CHUS

Ferran ha dit...

Natxo,
Passar St Joan a Montserrat ha de ser una experiència intensa: una diada màgica en un lloc tan carregat d'energia... Segur que allà hi veu sentir la presència d'en David d'una manera especial. Desitjo que la seva força segueixi acompanyant-vos, per sempre, sigueu on sigueu!
Una abraçada.

Rat ha dit...

M'en alegro molt per tots vosaltres que aquesta vetllada hagi estat tant màgica i especial.

Un petó i una forta abraçada per tots 4!!

Montse

Joan Carles Llurdés i Coit ha dit...

L'entorn i misticisme de la muntanya també ajuda a jornades com la vostra de Sant Joan. I sense que sembli una ximpleria, recordo que poc temps després que morís qui aleshores era la meva companya, jo i les seves germanes vam fer una excursió a un pic del Berguedà i un nebot seu -que aleshores tenia 3 anys- va dir una cosa que ens va deixar a tots glaçats, i és que si estem més a prop del cel, estem més a prop d'ella?
Una abraçada.

kalidoscopi ha dit...

Natxo,
m'encanta com has descrit la vostra revetlla a Montserrat, amb frases curtes però carregades de sentiments.

defeltre ha dit...

Ens alegrem moltíssim que hàgiu passat una vetllada de Sant Joan tan entranyable i especial.
Mil petonassos gegantins.

Mario, Laia i Sílvia.

Natxo Rovira ha dit...

Joan Carles, no em sembla cap ximpleria. A part de la contundent lògica dels nens, quan va morir el David, nosaltres vam passar una època buscant sempre les alçades, pel mateix motiu. Fins i tot vam escollir anar a Suïssa on les muntanyes són més altes. Jo també crec que hi ha una connexió especial en les muntanyes, si més no, ens sentim més a prop de l’essència de tot.

Montse, sí que va tenir un punt de màgia la nostra revetlla, es respira per tot arreu a Montserrat. No sabria exactament explicar perquè. Només em deixo portar pels sentits i també per les emocions.

gràcies Roser pel teu apunt, per la teva presència i per la teva abraçada.
M'ha agradat compartir aquesta vivència a Montserrat. Va resultar, un any més, forta, potent, enriquidora. És un lloc fascinant i tot i que no sóc creient de la fe catòlica, em trobo especialment còmode amb l'ambient de recolliment i pau, tal com esmentes.

Chus, estic d’acord. Les llàgrimes regeneren perquè donen sortida al dolor. Cada vegada, però, costen més... i no sé si això és bo o és dolent. Simplement, és.

Gracias, Pili, por tu abrazo, siempre presente.

Efectivament, Ferran, no sóc creient de la fe catòlica, però aquell lloc em fascina, i em sento molt còmode enmig de l'ambient de recolliment i fraternitat que s'hi viu allà. Una experiència potent, molt forta, molt enriquidora. Et fa sentir molt a prop del David, estava tan present en la ment de tots nosaltres... de vegades em pregunto com és que els nostres amics no es cansen d'aguantar... tant de temps... però bé, per això ens estimem tant.

Kweilan, m'ha agradat saber que el post transmet serenitat tot i la potència de les emocions... crec que ets molt sensible per captar aquestes coses, i que tens molt talent per expressar-les en unes poques paraules, de veritat...

Xavi, una abraçada també per tu, amic meu, Gràcies per aguantar tant de temps.

Ho celebro, Kalidoscopi. Sempre intento dir moltes coses en poques paraules, però sovint m’és molt díficil. A Montserrat, però, tot és tan intens i alhora tan auster...

Família Guissona, va ser un plaer immens conèixer-vos, de manera fugaç a un lloc tan emblemàtic com París, i de manera més propera aquell dia tan maco a Lleida, i és un plaer tornar a veure-us per aquest espai. És xulo conèixer gent com vosaltres que no fuig de patiment i que té ganes d’oferir amistat.