dijous, 24 de setembre de 2009

9

Obro les portes del cor....


Una persona que estimo molt m'ha fet aquest regal. Ve escriure un poema, que ara m'ha regalat.
Faig meves totes i cadascuna d'aquestes paraules, i proclamo que, efectivament, estic lluitant per alliberar els meus sentiments. I poc a poc, me n'estic sortint.
Em meravella l'extraordinària sensibilitat i lucidesa d'algunes persones, capaces de resumir amb infinita bellesa i només dins d'una papallona, allò que sembla tant senzill, i alhora és tan difícil, per afrontar tanta confusió, tanta angoixa.
Amb tota la meva gratitud i estimació, KL2c

9 comentaris:

Rat ha dit...

Ostres!! És un poema molt i molt bonic!!
Quin sort tenim de tenir gent tant especial i marevellosa oi?

Un petó ben gran!!

Montse

Ferran ha dit...

Content de tornar-te a llegir, Natxo; i més encara si és per saber que la vita va, intueixo per les teves paraules que amb força ànim. Desitjo que així sigui.

Una abraçada,

Brígida ha dit...

Un tresor difícil de tenir, un regal bonic de compartir...

Gràcies per dia rera dia donar-nos una miqueta més.
Ets ben especial i estàs envoltat de persones meravelloses.

Petonets dolços i abraçades mimoses.

Brígida

txell ha dit...

Tots hauríem de fer nostres aquestes paraules i que fossin la nostre bandera..
I espero que la teva lluita per alliberar els teus sentiments acabi aviat, i amb totes les batalles guanyades.
Un petó, una abraçada, i amb molta alegría de veure,t per aqui..
Txell

kweilan ha dit...

És un poema preciós. Una abraçada!

Anònim ha dit...

Aquesta papallona tant bonica
de pensaments tant intensos
de sensibilitat extraordinària
fràgil i forta, alhora,

cal que obri les ales i voli...

Sap que no està sola
sap que no serà fàcil
sap que rere d'aquest gran repte,
ser lliure,
"podrà ARRIBAR A SER FELIÇ"

Un petó,

Xènia

Eva ha dit...

Costa molt desplegar les ales, sortir de l´envoltori que t´atrapa, però un cop ets capaç de trencar-lo, de mica en mica pots començar a respirar el nou aire i gaudir del mon des de les alçades del cel.
Un petó, m´encanta tornar-te a trobar.

Anònim ha dit...

Sense paraules amic meu.
!A per totes, ànim i força.!
Dolors (mama dels meus princeps i princeses Sergi, Gemma i Aina). Sempre sempre al teu costat

mar cc ha dit...

Hola querido amigo... ¿sabes?empiezo a creer que en el aire hay duendes, duendes de todos los colores, de todos los tamaños..., estoy empezando a creer que en el aire que tanto necesitamos para poder levantarnos cada día y el cual respiramos para poder sobrevivir hay una partícula que es la madre de todas las demás y es LA ESPERANZA, esta que nos hace tirar "palante" que junto a su amiga LA ILUSIÓN se juntarán algún día y entonces nos explicarán que LA VIDA no tiene fin pues EL ALMA siempre nos queda para acompañarnos, y el ALMA y la VIDA son grandes aliadas... TU VIDA y EL ALMA DE DAVID seguirán por siempre y para siempre UNIDAS... Gracias querido amigo por tu comentario en mi blog, me llegó al corazón y por ello te estoy agradecida... hoy, precisamente hoy, necesitaba leer algo así... Espero que esto sea el principio de una linda amistad... CUIDATE y mira a tus lados, a la izquierda y a la derecha y no te olvides de mirar nunca hacia el frente..., tienes a tu niña, a tu mujer y TU GRAN RECUERDO...
BESOS NIÑO!! y AUPA E??