diumenge, 16 de novembre de 2008

7

Voluntariar: en homenatge al Jordi Seriola


El passat dia 7 vaig veure al Jordi passejant en bici pel poble, camí de la seva botiga, en companyia d’un gosset que l’anava seguint. Era una imatge entranyable i vaig pensar "quant afortunat era el Jordi, perquè encara tenia el seu fillet". És un pensament que ara se’m cola sovint, desproveït de qualsevol negativitat, només és que la presencia d’alguns pares em recorda l’absència del David.

Poques hores desprès, la matinada de dissabte, el Jordi va ser atropellat prop de Castellar, mentre feia el que més li agradava, anar en bici. Les coincidències, per mi, no poden ser més frapants.

A en Jordi li tenia un especial apreci, perquè a part de l’amabilitat que sempre tenia a la botiga, un dia li vaig portar la bici del David, una adquisició desafortunada per part meva, i em va suggerir de canviar algunes peces i afegir alguns accessoris. El David va quedar encantat amb la seva “nova” bici reciclada. Aquell fet, com és lògic, va cobrar desprès una significació molt diferent per mi, cada vegada que tractava amb el Jordi.

Avui diumenge s’ha celebrat a Sant Quirze una cursa de BTT, on s’ha fet un homenatge pòstum al Jordi. Jo sentia la necessitat de no passar pàgina com si res, i fer alguna cosa per ell. Així que vaig contactar amb l’organització, i em van oferir la possibilitat de fer de voluntari. Avui he matinat, i he anat cap allà, on m’han assignat una tasca ben "adient" arf: controlar i facilitar el pas de ciclistes per creuar la carretera de Rubí.

Ha estat un matí molt enriquidor. Mentre esperava el pas dels participants, he estat xerrant amb els membres de la Creu Roja i de l’ADF de St.Cugat. Tots ells, voluntaris. He flipat veient com són gent que es dona als demés a canvi de res ‘material’. Potser troben les seves gratificacions morals, socials o anímiques, però ells dedicaven un matí de diumenge, simplement a vigilar o prevenir accidents d’una cursa de ciclistes de la que ni tan sols havien sentit a parlar massa. Jo estava allà perquè tenia una motivació ‘extra”. Però aquelles persones, no. El voluntariat forma part de la seva quotidianitat.

L’experiència m’ha proporcionat sensacions molt gratificats, i he tornat alegre i agraït. Fa poc vaig llegir en un llibre del Dr.Rojas Marcos que en català o castellà no existeix un verb que expressi l’acció de realitzar activitats voluntàries desinteressades, cosa que si passa en les llengües germàniques. Seria una cosa així com ”Voluntariar”. I és que “les reaccions generoses i solidàries cap a altres persones són una font rica de satisfaccions”.

Va per tu, Jordi.

Per cert, en Jordi, juntament amb altres amics de la penya ciclista, va fer de voluntari a la Cursa del David.

"La generosidad trae felicidad en cada etapa de su expresión.
Experimentamos alegría al formarnos la intención de ser generosos.
Experimentamos alegría en el mismo acto de dar algo.
Y experimentamos alegría al recordar el hecho de haber dado"
Buda

7 comentaris:

Anònim ha dit...

Quanta raó tenen aquestes últimes paraules que escrius.
M'agrada aquest verb "voluntariar" i penso que és una acció super gratificant.
Com sempre els teus escrits fan un ressó important amb mi.
Una abraçada gran
Roser

aurora ha dit...

No sé que decir, pero desde luego no me he quedado indiferente. Me hace reflexionar.
Un beso.
Aurora

joan ha dit...

Que maco el teu gest de diumenge passat. Ostres, realment preciós. Trobo genial que fessis l'esforç d'apuntar-te a fer de voluntari, per tal de fer un homenatge al Jordi i, d'alguna manera, també, agrair-li l'esforç que ell va fer a la cursa del David. Esplèndid. Tal com ets tu. D'altra banda, com gairebé sempre, no et vas quedar en l'anècdota ("li torno el "favor", m'apunto puntualment a col·laborar i me'n torno a casa ben content"). Vas fer un pas més. No vas fer el simple fet d'anar a ajudar i prou, sinó que això et va permetre fer aquesta reflexió tan maca sobre el món del voluntariat i tot el que representa. Sobre el fet de "voluntariar": mira, una vegada més, em trec el barret. I no puc estar més d'acord amb tu. Potser sovint no som conscients de la quantitat de gent que ajuda els altres a canvi de res material. Ho dius molt bé i aquesta dissertació sobre el tema l'he trobat esplèndida. No tinc cap dubte que el Jordi està orgullós de tu. El David no cal ni dir-ho..

mariajo ha dit...

Querido Natxo, la generosidad es una cualidad que aunque el Ser Humano desgraciadamente sólo a veces -en momentos de verdadera necesidad mutua- hace aflorar, es algo que de volver los ojos hacia nosotros mismos ahí está, como una luz blanca y brillante que de pura, lo ilumina todo, hasta nuestros -en demasiadas ocasiones- oscuros corazones.

Si la gente experimentara sin tantos recelos lo bien que sienta anímicamente practicar las mejores cualidades humanas (desprovistas de cualquier sentido religioso o político), todo cambiaría a mejor (para nosotros mismos, los primeros).

Te dejo algo que vi hace ya un tiempo -en un periódico de esos gratuitos que se ofrecen en las salidas del metro, por la mañana temprano, de camino al trabajo- y que refleja muy bien este aspecto:

LAS CATÁSTROFES NOS HACEN MÁS HUMANOS: Después de la masacre de Londres, Madrid y Nueva York, ¿es posible la felicidad?. El profesor de la Universidad Jaume I de Castellón, Vicent Martínez, asegura que sí es posible siempre que ejercitemos nuestras capacidades humanas, atendiendo a las víctimas o ayudando a los más necesitados. "La persona alcanza la felicidad cuando ejerce su humanidad. Ser feliz es actuar con las capacidades humanas que tenemos. Recurrir a las guerras es deshumanizarnos, hacernos más desgraciados". Qué (15/07/2005). P. 3

¡Qué extraña sensación encontrar de pronto una reflexón de una perspectiva tan profunda, transcendente, bella y verdadera dentro de la vorágine de un periódico lleno de titulares sensacionalistas!. Son pequeñas perlas que ofrece la vida en los sitios más insospechados, en los momentos más inverosímiles.

Son como pequeños guiños que nos da la Vida para expresarnos a su modo que "está ahí" y quiere que seas consciente de ello. Que sigue tejiendo el traje con el que debes seguir caminando (y aprendiendo) de ella...

Natxo, me sigo acordando de manera perenne -cómo no- de vosotros, aunque no pueda escribir como me gustaría.

Un gran y cálido abrazo a los cuatro, como siempre,

Un gran abrazo

kalidoscopi ha dit...

Quin homenatge més maco al teu amic Jordi, segur que ell està molt content de veure que el teu voluntariat no es quedava només en aquella actuació puntual de diumenge, sinó que et va permetre apropar-te i tenir un contacte força enriquidor amb altres voluntaris.
Sembla mentida com un petit esforç de diumenge al matí et pot aportar una "injecció" tan gratificant de goig i felicitat.
Felicitats a tu i als altres voluntaris.

Anònim ha dit...

Un abrazo a la familia de Jordi para estas fechas. Otro para vosotros Natxo.

Natxo Rovira ha dit...

Gracias, Anónimo, también te envío un abrazo cargado de gratitud y de esperanza. Y gracias por acordarte de Jordi y su familia.