dimecres, 12 de novembre de 2008

5

Haití: sensacions contradictòries


El passat dissabte vam fer un concert amb el Cor Carlit a l’església del Franciscans, un concert per recaptar fons per la Fundació Nuestros Pequeños Hermanos que té cura de nens a Haití, un dels països més pobres del món. M’agradaria explicar com va anar el concert i les meves sensacions, però avui prefereixo no fer-ho. Prefereixo reflexionar sobre una altra tema relacionat amb aquest concert.

Poc desprès de l’actuació, tots els membres del Cor vam rebre un missatge d’agraïment del Xavier Adsarà, president d’aquesta Fundació NPH. Juntament amb l’escrit d’agraïment, ens adjuntava una carta del Pare Ricardo, màxim responsable de NPH a Haití, on explicava un esdeveniment terrible que va tenir lloc el passat divendres dia 7 de novembre. Em permeto transcriure-la:



"Hola amigos,

Ayer, un edificio escolar de 5 plantas construido en un barranco cerca de nuestro viejo hospital, se derrumbó, sobre un millar de niños. Se hizo un llamamiento de emergencia en la radio para solicitar médicos y personal capacitado. Nos fuimos enseguida. Llegué a casa justo ahora.

Hemos trabajado como soldados todo este tiempo. Trineos, martillos, linternas, palas y manos. Hemos podido rescatar alrededor de 8 niños muy maltratados después de romper mucho hormigón y excavar, y también retiramos muchos niños muertos de entre los escombros.

Otros equipos rescataron también un buen número de niños, especialmente médicos sin fronteras y soldados de las Naciones Unidas, pero aún así hay muchos niños que han muerto bajo los escombros.

Miles de personas alineadas en los barrancos ... familias de los niños, vecinos, viendo el llanto y gemidos, el sonido de los gemidos de la gente llena todo el valle fue terrible oír el sonido de los gritos de los niños en el marco del cemento.

muy, muy triste

Uniros a nosotros en oración por todas las familias afectadas después de esta nueva tragedia en este país

Me alegró ver a tantas personas de nuestro equipo de Nuestros Pequeños Hermanos y del equipo del St. Luc para ayudar llevando agua para los trabajadores y el pueblo atrapada por el hormigón retirando a los muertos socorriendo a los heridos ayudando a cavar

Muchas gracias por vuestra preocupación

Rick fr“.

Aquesta notícia la vaig llegir als diaris aquest cap de setmana. Aquesta notícia ha passat sense pena ni glòria pel nostre 'primer' món. Confesso que jo també hi vaig passar molt ràpid per sobre. Llegint aquest relat, però, hem quedo glaçat i commocionat. Ha estat com una bufetada i m'he hagut d'aturar. Puc imaginar el que ha de ser el dolor infinit per la pèrdua d’un fill, els moments de caos, de confusió, de patiment, d’angoixa extrema que es devien viure al voltant d’aquella escola. I em pregunto consternat perquè, en general, ens commou tan poc quan aquestes tragèdies passen en un país llunyà, desconegut i pobre. Perquè tinc la sensació de que tendim a pensar fugaçment que aquestes persones més acostumades al patiment que nosaltres viuen aquest episodis d’una altra manera més resignada? Perquè no ens mobilitzem i ens solidaritzem com ho faríem si això passés al nostre país o a un del nostre entorn? Pensem un moment si s’hagués ensorrat una escola amb 1000 nens, morint molts d'ells, a Barcelona, a Milà o a Nova York. No val pensar que en aquests llocs això és impensable, donat el nivell social i d’infraestructures. Penso que això encara ho fa més infame. I tanmateix, crec que col.ectivament n’hem fet molt poc cas, molt poca compassió, nul.la solidaritat.

No sé... NO pretenc donar lliçons a ningú ni despertar cap consciència. Simpelement , de vegades m’avergonyeixo de mi mateix.

5 comentaris:

kalidoscopi ha dit...

Jo m'avergonyeixo MOLT.
Estem tan ben acostumats a tenir-ho tot, a que no ens falti res que, quan passen desgràcies d'aquestes, pensem que donant el "paquet d'arròs" que ens demana l'escola ja hem fet molt.
És com tu dius, pensem que allà lluny, en aquells països ja haurien d'estar acostumats a aquestes desgràcies, i no ens parem a pensar que també són pares, que els seus sentiments són tan forts com els nostres i que a les desgràcies mai ningú no pot acostumar-se.
Quina vergonya, Natxo, quina vergonya!

Miquel ha dit...

Natxo,

Està clar que estem en un món on l'únic motor és el dels diners. Només es valoren les societats pel que tenen i no pel són.

txell ha dit...

I tant que ens ha de fer vergonya..i molta.
Tens tanta raó! quan aquestes coses passen a paisos del tercer món, ens fá l'efecte de que a ells no els dol tant..i ens ho mirem desde tanta distáncia!
recordo no fa gaire que va arribar una patera amb nou bebes morts a les costes de Almería, nou, i el drama horrorós que segurament hi havía al darrera,i tampoc no va semblar que aquestes morts fossin tant dramátiques com si hagessin sigut nens d'aqui..
jo ja no sé que ens pasa, i si algún dia evolucionarem a una societat millor,peró si que ens hem de avergonyir, i molt.
Txell

Rat ha dit...

Realment hi ha moltes injusticies al món. Hi ha molta quitxalla que mort de fam, per la guerra, per males pasades del destí, però moltes vegades (quasi sempre) oblidem a tota aquesta pobra gent, oblidem tot el sofriment que està patint, ja que ho veiem molt lluny i pensem que em les petites aportacions que fem monetàriament ja ni ha prou i no és així. Hi hauria d'haver una consciència més gran envers a aquesta pobra gent que els hi ha tocat viure sempre, sempre lluitant per la vida.

Realment, jo també em sento malament cada vegada que hi penso i més quan sent o llegèixes missatges com aquest.

Una abraçada

Montse

Miquel ha dit...

Estimat Natxo, els que et coneixem, encara que només sigui una miqueta, sabem a aquestes alçades que no està entre les les teves "pretensions" alliçonar ningú, tenim molt clar que aquest no és el camí que has pres i en canvi el que sí aconseguiexies amb el teu escrit és que tots fem una reflexió sobre les incongruències de la nostra societat, cosa que mai va malament.