Ja ha passat el mes de maig. No és que tingués ganes que passés, no, no. Simplement constato un fet. Un dia, i desprès un altre, i tot continua, de vegades tinc la sensació que estem més lluny del David; de vegades, més a prop...Calia, però, pensar en el cap de Setmana del 25 d'agost, i amb temps, vam decidir passar-lo Gòsol, en companyia d'alguns amics molt estimats. En qualsevol cas va ser un cap de setmana dur, l'Anni especialment lluny de tot allò que li dona força, sentint el dolor amb tota la intensitat, i jo el vaig viure amb un buit enorme i molta apatia i indiferència. En aquells moments res et consola, res t'il·lusiona, res et serveix. Per això, agraïm profundament l'esforç dels amics perquè imaginem que no ha de ser fàcil, aguantar el dolor, i no acabar de saber què més oferir. I ens van oferir lo màxim: el seu amor, malgrat tot.; I la seva presència.
També els nens hi van contribuir. Cada vegada estic mes convençut que els nens veuen més enllà de les nostres paraules. Hi crec fermament, i potser és una capacitat que perdem amb els anys. Van estar especialment tranquils i ben avinguts, com si sabessin que l'equilibri de tots plegats no es podia alterar. Veure'ls a tots ells ens va evocar molt l'absència (o la presència) del David, així com certs llocs o activitats.
Bé, tot plegat, calia passar-ho, i ara, estem convençuts que ho vam fer de la millor manera possible. Us convido a veure unes fotos d'aquests dos dies tan especials. Les foto més maques, com no, són de l'Anni i del Xavi.
7 comentaris:
QUE SUPERMACO! NATXO ETS UN ARTISTA!
GRACIES
ANNA
Sense paraules.
Només molt afecte en la distancia i en el que crec que és comprensió.
Ànims i si cal, tristor.
Una abraçada ben forta.
Ja ha passat el mes de maig. A partir d'ara tornem a repetir calendari, però al llarg de tot aquest any hem après moltes coses que ens han ensenyat a créixer i a estar més a prop uns dels altres, més a prop del David.
Us estimo.
Fins i tot de les ostres n'hem d'aprendre coses!
Un escrit molt maco.
Si, ja ha passat maig.
I tots l'hem tingut molt present.
D'una manera o d'altre l'hem passat i anem seguint el nostre camí.
Vosaltres també.
Les fotos precioses.
L.
Natxo:
com sempre has fet un muntatge preciós amb les fotos de Gósol.
Va ser un cap de setmana molt especial per a tots. Realment per a mi pensava que havia de ser una cap de setmana de record i molta estimació pel David i per a vosaltres tres, però també pensava que si en parlàvem molt o fèiem algun acte commemoratiu, el dolor podria ser encara més gran.
Em va agradar quedar-me a la nit de tornada de sopar tots a les fosques perquè llavors vaig sentir el David molt aprop meu en aquell silenci, però envoltada d'amics.
Estic orgullosa que ens volguéssiu al vostre costat. M'agrada sentir-me aprop vostre. Porto el David molt endins del meu cor i sé que ens dóna forces a tots per mirar sempre endavant sempre amb amor i amb alegria. L'alegria i l'amor amb que l'Anna diu hola quan agafa el telèfon. L'alegria i l'amor dels teus missatges a l'ordinador i l'alegria i l'amor amb que l'Anna petita us mima i us cuida sense notar-se.
Una abraçada molt gran
Margarita
Cuánto amor transmiten las imágenes, su música, los blogs, vosotros mismos... Pero Amor con mayúsculas del que no cabe en el cuerpo porque impregna lo que toca, lo que mira... Me he emocionado muchísimo. Siento vuestro dolor. Esto me ha hecho reflexionar sobre lo que he leído, visto, escuchado: tan afortunados habéis sido vosotros de tener a vuestro lado a David 12 años como él de teneros a vosotros. Me alegro que tengáis gente alrededor que le recuerde/os conforte.
Las fotos que he ido viendo además transmiten, en las miradas de Anna a David, la propia admiración de hermana pequeña al mayor. Un gran abrazo a la niña de parte de una persona de un lugar sin más, que se ha sentido cerca de vosotros en estos momentos que os encontré en la red. Un cálido abrazo para vosotros también.
Publica un comentari a l'entrada